La Belen Esteban s’ha convertit en un personatge mediàtic de la societat espanyola. Tot i ser capaç de monopolitzar les audiències, el seu cas no és digne d’estudi ni molt menys, llevat dels ociosos psicòlegs especialitzats en degeneració neuronal, i els (escassos) analistes dels mitjans decents, com el company Monegal.
Aquest personatge és la bandera dels programes de telerealitat, un succedani del que en el seu moment van ser els programes del cor de tota la vida.
La telerealitat ha fet un pas més enllà del que s’havia vist fins ara: són molt més invasius en les vides del famosets de torn, manipulen l’audiència com els hi sembla més oportú, i agiten la societat amb unes estratègies de marketing pròpies de les grans multinacionals (el cas del defensor del menor i la filla de la Esteban és un exemple).
Molts es pregunten com ens hem vist abocats a un present televisiu tan descontextualitzat i desinformador com el d’avui dia. Per a mi, la resposta es clara: el neolliberalisme.
A priori, sembla una hipòtesi reduccionista, fàcil i simplona. Val a dir, que el neolliberalisme no és tan sols una teoria econòmica, sinó una ideologia per si mateixa, i la més imperant avui dia.
Darrera aquests programes de telerealitat s’hi amaguen els principis del neolliberalisme o capitalisme excloent.
Si partim de la base que la majoria d’aquests programes s’emeten des de les cadenes privades (com Telecinco o A3), no costa gens d’endevinar quins són els criteris de producció de les cadenes en qüestió: el gerencialisme.
El gerencialisme, per definició, és el fenomen que defineix les presses de decisions d’un ent basant-se en criteris mercantilistes. I, actualment, és fàcil entreveure el mercantilisme televisiu en totes les cadenes. Totes elles, sense excepció, ens venen “programes –producte” durant gran part de la franja horària. I Si el producte ven, el negoci ja està fet. És el cas de la Belen Esteban, un producte que es ven molt bé. I el seguiran venent mentre hi hagi negoci (una audiència expectant capaç d’engolir qualsevol trivialitat, i altres cadenes privades disposades a “llepar roda”).
La telerealitat és un producte envasat i amb data de caducitat, i no és l’únic. Heus aquí, els concursos de cant o ball (com OT o Fama), les telenovel·la d’adolescents i no tant adolescents (sin tetas no hay paraiso, Física o química), el programes d’humor descafeïnat (Buenafuente, el intermedio...) i d’altres succedanis. Està tant present el poder gerencial de les cadenes (sobretot privades), que, a mi, no em consta gens d’entendre que la televisió sigui el que és.
El neolliberalisme és una ideologia política basada en una teoria de mercat: el capitalisme en la seva versió més excloent. Com a tal, no li podem exigir que ens ofereixi un sistema de valors basat en la justícia social i la equitat. No funciona així la cosa. Les cadenes de televisió actuen seguint els principis de lliure mercat. La qüestió és obtenir guanys reduint costos, no enriquir les ànimes de les persones.
I els espectadors, que tant crítics ens creiem, resulta que som els principals consumidors dels “programes-producte“ que ens venen. I bé que ens els mengem!
L’audiència, com la societat, és una massa uniforme incapaç de mobilitzar-se (salvant excepcions) i que, en el fons, viu en un hiperindividualisme autocomplaent que no li permet veure més enllà.
I com, a més, estem enganxats a una vida materialista (probablement fruït de viure en una societat capitalista) no ens sembla un gran canvi consumir televisió, en el lloc de concebre-la com una mitjà per a la informació.
Vivim alienats per un sistema que critiquem, però del que no deixem de “mamar”. La vida tediosa que no tenim mes remei que tirar endavant cada matí, i que en un pla espiritual podríem afirmar que no hem triat, fa que acceptem l’entreteniment com una forma de vida (si més no, televisivament parlant). I que millor que la Belen Esteban de cocaïna fins les celles amenaçant al col·laborador de torn, mentre un presentador ximpanzé va afegint llenya al foc i el públic present va aplaudint les chulerias del tertuliants?
En el fons, Belen Estaban no s’equivocava quan afirmava que era “la veu del poble”. Se’ns dubte que ho és! Representa a tots aquells que, igual sense saber-ho, viuen com ella: en l’hiperindividualisme, el materialisme autocomplaent, i el consum.
Ella parla per tots aquests, que no són pocs, i que per a un servidor es podrien catalogar com a fills del capitalisme neolliberal.
La telerealitat, conseqüentment, no és el mal major. Tan sols un prisma de la realitat que ens ha tocat viure.
Aquest personatge és la bandera dels programes de telerealitat, un succedani del que en el seu moment van ser els programes del cor de tota la vida.
La telerealitat ha fet un pas més enllà del que s’havia vist fins ara: són molt més invasius en les vides del famosets de torn, manipulen l’audiència com els hi sembla més oportú, i agiten la societat amb unes estratègies de marketing pròpies de les grans multinacionals (el cas del defensor del menor i la filla de la Esteban és un exemple).
Molts es pregunten com ens hem vist abocats a un present televisiu tan descontextualitzat i desinformador com el d’avui dia. Per a mi, la resposta es clara: el neolliberalisme.
A priori, sembla una hipòtesi reduccionista, fàcil i simplona. Val a dir, que el neolliberalisme no és tan sols una teoria econòmica, sinó una ideologia per si mateixa, i la més imperant avui dia.
Darrera aquests programes de telerealitat s’hi amaguen els principis del neolliberalisme o capitalisme excloent.
Si partim de la base que la majoria d’aquests programes s’emeten des de les cadenes privades (com Telecinco o A3), no costa gens d’endevinar quins són els criteris de producció de les cadenes en qüestió: el gerencialisme.
El gerencialisme, per definició, és el fenomen que defineix les presses de decisions d’un ent basant-se en criteris mercantilistes. I, actualment, és fàcil entreveure el mercantilisme televisiu en totes les cadenes. Totes elles, sense excepció, ens venen “programes –producte” durant gran part de la franja horària. I Si el producte ven, el negoci ja està fet. És el cas de la Belen Esteban, un producte que es ven molt bé. I el seguiran venent mentre hi hagi negoci (una audiència expectant capaç d’engolir qualsevol trivialitat, i altres cadenes privades disposades a “llepar roda”).
La telerealitat és un producte envasat i amb data de caducitat, i no és l’únic. Heus aquí, els concursos de cant o ball (com OT o Fama), les telenovel·la d’adolescents i no tant adolescents (sin tetas no hay paraiso, Física o química), el programes d’humor descafeïnat (Buenafuente, el intermedio...) i d’altres succedanis. Està tant present el poder gerencial de les cadenes (sobretot privades), que, a mi, no em consta gens d’entendre que la televisió sigui el que és.
El neolliberalisme és una ideologia política basada en una teoria de mercat: el capitalisme en la seva versió més excloent. Com a tal, no li podem exigir que ens ofereixi un sistema de valors basat en la justícia social i la equitat. No funciona així la cosa. Les cadenes de televisió actuen seguint els principis de lliure mercat. La qüestió és obtenir guanys reduint costos, no enriquir les ànimes de les persones.
I els espectadors, que tant crítics ens creiem, resulta que som els principals consumidors dels “programes-producte“ que ens venen. I bé que ens els mengem!
L’audiència, com la societat, és una massa uniforme incapaç de mobilitzar-se (salvant excepcions) i que, en el fons, viu en un hiperindividualisme autocomplaent que no li permet veure més enllà.
I com, a més, estem enganxats a una vida materialista (probablement fruït de viure en una societat capitalista) no ens sembla un gran canvi consumir televisió, en el lloc de concebre-la com una mitjà per a la informació.
Vivim alienats per un sistema que critiquem, però del que no deixem de “mamar”. La vida tediosa que no tenim mes remei que tirar endavant cada matí, i que en un pla espiritual podríem afirmar que no hem triat, fa que acceptem l’entreteniment com una forma de vida (si més no, televisivament parlant). I que millor que la Belen Esteban de cocaïna fins les celles amenaçant al col·laborador de torn, mentre un presentador ximpanzé va afegint llenya al foc i el públic present va aplaudint les chulerias del tertuliants?
En el fons, Belen Estaban no s’equivocava quan afirmava que era “la veu del poble”. Se’ns dubte que ho és! Representa a tots aquells que, igual sense saber-ho, viuen com ella: en l’hiperindividualisme, el materialisme autocomplaent, i el consum.
Ella parla per tots aquests, que no són pocs, i que per a un servidor es podrien catalogar com a fills del capitalisme neolliberal.
La telerealitat, conseqüentment, no és el mal major. Tan sols un prisma de la realitat que ens ha tocat viure.
