Entrada 3: La TV no canviarà per tu!

Plantejar la regulació de televisió és inviable des d’una perspectiva de canvi social.
Tanmateix, es pot fer l’esforç, entrant en matisos.

Regular els continguts televisius es pot considerar avui en dia com: una mostra de sentit comú de caire “progre” per una banda, i una exaltació d’actituds reaccionaris vers la llibertat d’expressió, per l’altra.

Personalment, prefereixo ser titllat de progre vanguardista abans que defensor de la moral del lliure mercat. I és que defensar la televisió d’avui és defensar els paràmetres del lliure mercat del capitalisme neoliberal.

Amb aquestes afirmacions primerenques (i a risc de ser tendencioses) s’ubica el meu posicionament en el debat proposat: cal regular JA les programacions de la televisió, si més no, pública (les privades és un terreny ara per ara on cap poder polític hi pot mediar, coses del mercat...).

Posats a concretar un seguit de mesures concretes per a fer viable la regulació dels continguts televisius, proposaria el següent a operadors i autoritats:

A la televisió pública:

1.Recuperar la carta d’ajust: la primera i més important de les mesures. Cal recuperar la carta d’ajust per recuperar el concepte ja oblidat de “fi de l’emissió del dia”. Fins a meitats dels 90, la Televisió (com a ens abstracte) tenia clar que hi havia una franja horària deserta, és a dir, sense continguts. Aquesta franja solia ser de 00:00h o 1:00h a 6:00h del matí següent. És a dir, que es considerava que, en aquest horari nocturn, no era necessari cobrir-lo amb programació infumable ja que no hi havia (o hauria d’haver-hi) massa audiència pendent.
Com han canviat les coses, ara, enlloc de carta d’ajust, tenim una amplia graella de programes paupèrrims, a l’estil de timos telefònics a lo “Llama y gana”, de teletiendas amb Chuck Norris de presentador, de porno de baixíssima qualitat, o chats estúpids. Em quedo amb la carta d’ajust, que almenys convidava a tancar la tele i fer altres coses.

2.Respectar les singularitats de cada franja horària: aquesta qüestió ja s’està abordant amb resultats desiguals. Les televisions públiques, d’entrada categoritzen les diferents franges horàries, pensant en el públic potencial que poden tenir. Aquests criteris, no sempre responen a criteris gerencialistes (de mercat), sinó a aspectes més genèrics com l’edat.
D’aquí que els migdies comptin amb programes dirigits a la tercera edat (com les telenoveles, el programes de cuines o els magazins de tardes etc); les tardes siguin de contingut infantil; els vespres siguin de divulgació per a totes les edats; i entrada la nit amb programes per adults (i no em refereixo a programes eròtics o pornogràfics, sinó als “late shows” o les tertúlies de ves a saber que).
Respectant aquestes singularitats aconsegueixes respectar els ritmes de la societat, demostrant que interessa més “agradar” al públic potencial de cada moment, i no obtenir el major share d’audiència de cada franja.
No menciono el mal que estan fent les cadenes privades amb els seus continguts buits, i de continua intenció comercial. Ens estan lobotomitzant amb tanta telerealitat i pel·lículeta de Hollywood. Que s’ho mengin ells!

3. Minimitzar la influència de la publicitat: únicament es pot aconseguir limitant la seva quota de pantalla, sense més. Això passa, òbviament, per assumir que les televisions no tindran tant pressupost per fer serials i altres programes de qualitat. Tampoc els que els d’ara en tinguin molta (de qualitat) , així que no seria cap crisi. Estem massa acostumats a tragar publicitat a costa de no voler renunciar a veure aquells programes que tant ens entusiasmen (però que tampoc valen tant la pena, perquè negar-ho).


A la televisió privada:

La iniciativa privada mereix una altre tipus de mesures, doncs compta amb els “favors” del lliure mercat propi de les societats capitalistes.

Com a empreses privades que són, no és pot concebre la possibilitat d’incidir d’acord amb la legislació vigent. Bàsicament, perquè no hi té cabuda.

És per això que s’hauria d’apostar per a legislar per acotar els límits de les iniciatives privades (una mena de keynesianisme dels mitjans). Si cal regular la televisió pública, també s’ha de poder fer amb la privada.

Un seguit d’idees per a regular la televisió privada serien:

- acotar el nombre de programes destinats a la manipulació evident de la realitat (telerealitat)

- excloure els programes destinats al lucre empresarial (programes enganyosos per a guanyar diners; teletiendas); i l’explotació sexual.

- Limitar el nombre de canals amb programació monotemàtica a temps complet (Disney Channel per exemple).

Inevitablement, mencionar una reducció de la publicitat és un leviatan impossible d’enderrocar, doncs seria proposar una mesura contranatura del lliure mercat.

Nogensmenys, no estaria de més eradicar aquesta xacra que suposa la publicitat invasiva.

Totes aquestes mesures proposades no deixen de ser una utopia, doncs els poders fàctics no renunciaran mai voluntàriament al poder que han acumulat. Els interessos que hi ha rere els grans imperis o grups d’informació són més ambiciosos que els d’oferir “informació i programació de qualitat”: Actualment, els grans imperis de la informació (grups PRISA, grup Godó, MediaPro entre d’altres) actuen com a lobbies dels poders polítics i empresarials, posant al servei de la resta de poders tot els seus mitjans, que no són pocs, per a crear els denominats “estats d’opinió” entre la societat. I és que generar la “opinió pública” en la era de la informació és oferir la clau del poder polític als respectius partits polítics (els quals són els que oferiran la clau als poders econòmics, religiosos etc.).

No ens enganyem, al poder fàctic dels mass-media no estarà disposat a canviar per moltes propostes i mesures que se li ofereixen. Senzillament perquè no els interessa renunciar als seus privilegis en pro d’una societat més responsable i conscient de si mateixa.

Entrada 2: Hiperrealisme per la vena

Segons la viquipedia, “els programes de telerealitat són un gènere televisiu en el qual es mostra el que li passa a persones reals, en contraposició amb les emissions de ficció on es mostra el que li passa a personatges”.
Aquest gènere, televisiu es vehicula mitjançant l’hiperrealisme, una nova escola del món audiovisual, a mig camí entre la ficció i el periodisme. Tanmateix, ningú s’atreveix a catalogar aquest fenomen, doncs no acaba de ser un informatiu, ni un espai educatiu o cultural; tampoc es tracta de periodisme d’investigació ni d’un programa de ficció. Llavors, quina és la essència dels reality shows del segle XXI i altres succedanis? Està clar que entretenir. Però amb quin llenguatge i amb quins mitjans?
Partim de la base que els programes de telerealitat (Diario D, DEC, Gran Hermano, 21 dias…) potencien la esmentada hiperrealitat. Això passa per magnificar la vida quotidiana, exhibint, per sobre de tot, les emocions de les persones que hi participen.
D’aquesta manera, la viquipedia, categoritza tres tipus de programes de telerealitat:

- Observador passiu: la càmera observa passivament les actituds d'una persona o d'un grup de persones.
- Observador o Càmera oculta: la càmera observa a persones que ignoren que són gravades
- Concurs de tele realitat: en aquest tipus d'emissions un grup de persones en un ambient tancat competeixen per un premi, mentre són observats de forma continuada per les càmeres.

Els encarregats de conduir aquesta tipologia de programes són professionals del periodisme, reconvertits en mestre de cerimònies de la faràndula televisiva. L’expressió pot semblar desencertada o irrespectuosa, tanmateix hi ha poques maneres d’explicar científicament la seva tasca actual.
Molts dels presentadors d’aquests programes provenen del camp del periodisme d’investigació, o del divulgatiu. Aquests camps del periodisme tenen un codi deontòlogic basat en la objectivitat alhora de tractar la informació. Els codis ètics del periodisme estableixen uns paràmetres molt estrictes en quan a la funció del periodista: contrastar les fonts d’informació, basar-se en la descripció dels fets, desvincular el periodista de la noticia per a evitar la subjectivitat tendenciosa, i mai manipular mai la realitat per a tenir una noticia.
Òbviament, cap dels presentadors dels programes de telerealitat té en compte cap d’aquests criteris periodístics. És més, els subverteixen per a tenir-los al servei del showbusinnes (quants cops haurem vist a Mercedes Milà, Jose Javier Vazquez o Samanta Villar intentant convèncer a l’audiència i la societat en general de la seva tasca de periodista sense escrúpols!).
Al marge dels presentadors, els equips de producció d’aquest programes són una part important dels programes de telerealitat, doncs s’encarreguen d’exaltar les emocions més primàries amb els diferents recursos que tenen a l’abast:

- El so (veus en off, música ambient...).
- Talls de les escenes més importants (per crear escenes més impactants).
- Plans i moviments de càmera.
- La imatge (color, moviments, etc).
- Escenaris, roba, maquillatges....

Sense la seva feina, aquests programes no serien el mateix, doncs és a través de la producció que s’assoleix aquest llenguatge audiovisual tant autèntic de la telerealitat (les avanzadillas morboses des titulars; les llums i colors, els sorollets de fons, les càmeres dinàmiques... Tot plegat està orientat a excitar els sentits, pas imprescindible per a poder fer ”tragar” a l’audiència.
En resum, el llenguatge audiovisual està enfocat de manera descarada a crear una interacció entre espectador i televisió, basada en l’afecció emocional i/o morbo del telespectador. L’estratègia d’envair (o regalar) l’esfera privada de les persones a l’audiència demostra resultar exitosa, fet que demostra que la societat està disposada a normalitzar una comunicació televisiva basada l’acceptació de la transformació de la realitat en pro de l’entreteniment, i l’exaltació de les emocions més primàries com a font de confiança i interès.
Aquest fet, ens porta a les conclusions finals: perquè la societat accepta aquesta televisió enganyosa? Per què deixem que ens mediatitzin la quotidianitat? Per què entenem periodisme amb espectacle?
El que està clar és que estem immersos en un període de la història amb una crisi de valors i ideologies pròpies del feudalisme. La televisió que tenim és la que la societat ha demandat, i la que al poder (ens abstracte) li interessa. La massa adormida, així és com se’ns vol veure a les societat contemporànies. Ben entretingudes i autocomplaents de si mateixos. En estan domant i aquí ningú s’espavila...

FONTS CONSULTADES:
- http://www.es.wikipedia.org/: telerealidad
- http://www.bertrumpia.blogspot.com/ (blog d’una companya de classe)