Segons la viquipedia, “els programes de telerealitat són un gènere televisiu en el qual es mostra el que li passa a persones reals, en contraposició amb les emissions de ficció on es mostra el que li passa a personatges”.
Aquest gènere, televisiu es vehicula mitjançant l’hiperrealisme, una nova escola del món audiovisual, a mig camí entre la ficció i el periodisme. Tanmateix, ningú s’atreveix a catalogar aquest fenomen, doncs no acaba de ser un informatiu, ni un espai educatiu o cultural; tampoc es tracta de periodisme d’investigació ni d’un programa de ficció. Llavors, quina és la essència dels reality shows del segle XXI i altres succedanis? Està clar que entretenir. Però amb quin llenguatge i amb quins mitjans?
Partim de la base que els programes de telerealitat (Diario D, DEC, Gran Hermano, 21 dias…) potencien la esmentada hiperrealitat. Això passa per magnificar la vida quotidiana, exhibint, per sobre de tot, les emocions de les persones que hi participen.
D’aquesta manera, la viquipedia, categoritza tres tipus de programes de telerealitat:
- Observador passiu: la càmera observa passivament les actituds d'una persona o d'un grup de persones.
- Observador o Càmera oculta: la càmera observa a persones que ignoren que són gravades
- Concurs de tele realitat: en aquest tipus d'emissions un grup de persones en un ambient tancat competeixen per un premi, mentre són observats de forma continuada per les càmeres.
Els encarregats de conduir aquesta tipologia de programes són professionals del periodisme, reconvertits en mestre de cerimònies de la faràndula televisiva. L’expressió pot semblar desencertada o irrespectuosa, tanmateix hi ha poques maneres d’explicar científicament la seva tasca actual.
Molts dels presentadors d’aquests programes provenen del camp del periodisme d’investigació, o del divulgatiu. Aquests camps del periodisme tenen un codi deontòlogic basat en la objectivitat alhora de tractar la informació. Els codis ètics del periodisme estableixen uns paràmetres molt estrictes en quan a la funció del periodista: contrastar les fonts d’informació, basar-se en la descripció dels fets, desvincular el periodista de la noticia per a evitar la subjectivitat tendenciosa, i mai manipular mai la realitat per a tenir una noticia.
Òbviament, cap dels presentadors dels programes de telerealitat té en compte cap d’aquests criteris periodístics. És més, els subverteixen per a tenir-los al servei del showbusinnes (quants cops haurem vist a Mercedes Milà, Jose Javier Vazquez o Samanta Villar intentant convèncer a l’audiència i la societat en general de la seva tasca de periodista sense escrúpols!).
Al marge dels presentadors, els equips de producció d’aquest programes són una part important dels programes de telerealitat, doncs s’encarreguen d’exaltar les emocions més primàries amb els diferents recursos que tenen a l’abast:
- El so (veus en off, música ambient...).
- Talls de les escenes més importants (per crear escenes més impactants).
- Plans i moviments de càmera.
- La imatge (color, moviments, etc).
- Escenaris, roba, maquillatges....
Sense la seva feina, aquests programes no serien el mateix, doncs és a través de la producció que s’assoleix aquest llenguatge audiovisual tant autèntic de la telerealitat (les avanzadillas morboses des titulars; les llums i colors, els sorollets de fons, les càmeres dinàmiques... Tot plegat està orientat a excitar els sentits, pas imprescindible per a poder fer ”tragar” a l’audiència.
En resum, el llenguatge audiovisual està enfocat de manera descarada a crear una interacció entre espectador i televisió, basada en l’afecció emocional i/o morbo del telespectador. L’estratègia d’envair (o regalar) l’esfera privada de les persones a l’audiència demostra resultar exitosa, fet que demostra que la societat està disposada a normalitzar una comunicació televisiva basada l’acceptació de la transformació de la realitat en pro de l’entreteniment, i l’exaltació de les emocions més primàries com a font de confiança i interès.
Aquest fet, ens porta a les conclusions finals: perquè la societat accepta aquesta televisió enganyosa? Per què deixem que ens mediatitzin la quotidianitat? Per què entenem periodisme amb espectacle?
El que està clar és que estem immersos en un període de la història amb una crisi de valors i ideologies pròpies del feudalisme. La televisió que tenim és la que la societat ha demandat, i la que al poder (ens abstracte) li interessa. La massa adormida, així és com se’ns vol veure a les societat contemporànies. Ben entretingudes i autocomplaents de si mateixos. En estan domant i aquí ningú s’espavila...
FONTS CONSULTADES:
- http://www.es.wikipedia.org/: telerealidad
- http://www.bertrumpia.blogspot.com/ (blog d’una companya de classe)
Aquest gènere, televisiu es vehicula mitjançant l’hiperrealisme, una nova escola del món audiovisual, a mig camí entre la ficció i el periodisme. Tanmateix, ningú s’atreveix a catalogar aquest fenomen, doncs no acaba de ser un informatiu, ni un espai educatiu o cultural; tampoc es tracta de periodisme d’investigació ni d’un programa de ficció. Llavors, quina és la essència dels reality shows del segle XXI i altres succedanis? Està clar que entretenir. Però amb quin llenguatge i amb quins mitjans?
Partim de la base que els programes de telerealitat (Diario D, DEC, Gran Hermano, 21 dias…) potencien la esmentada hiperrealitat. Això passa per magnificar la vida quotidiana, exhibint, per sobre de tot, les emocions de les persones que hi participen.
D’aquesta manera, la viquipedia, categoritza tres tipus de programes de telerealitat:
- Observador passiu: la càmera observa passivament les actituds d'una persona o d'un grup de persones.
- Observador o Càmera oculta: la càmera observa a persones que ignoren que són gravades
- Concurs de tele realitat: en aquest tipus d'emissions un grup de persones en un ambient tancat competeixen per un premi, mentre són observats de forma continuada per les càmeres.
Els encarregats de conduir aquesta tipologia de programes són professionals del periodisme, reconvertits en mestre de cerimònies de la faràndula televisiva. L’expressió pot semblar desencertada o irrespectuosa, tanmateix hi ha poques maneres d’explicar científicament la seva tasca actual.
Molts dels presentadors d’aquests programes provenen del camp del periodisme d’investigació, o del divulgatiu. Aquests camps del periodisme tenen un codi deontòlogic basat en la objectivitat alhora de tractar la informació. Els codis ètics del periodisme estableixen uns paràmetres molt estrictes en quan a la funció del periodista: contrastar les fonts d’informació, basar-se en la descripció dels fets, desvincular el periodista de la noticia per a evitar la subjectivitat tendenciosa, i mai manipular mai la realitat per a tenir una noticia.
Òbviament, cap dels presentadors dels programes de telerealitat té en compte cap d’aquests criteris periodístics. És més, els subverteixen per a tenir-los al servei del showbusinnes (quants cops haurem vist a Mercedes Milà, Jose Javier Vazquez o Samanta Villar intentant convèncer a l’audiència i la societat en general de la seva tasca de periodista sense escrúpols!).
Al marge dels presentadors, els equips de producció d’aquest programes són una part important dels programes de telerealitat, doncs s’encarreguen d’exaltar les emocions més primàries amb els diferents recursos que tenen a l’abast:
- El so (veus en off, música ambient...).
- Talls de les escenes més importants (per crear escenes més impactants).
- Plans i moviments de càmera.
- La imatge (color, moviments, etc).
- Escenaris, roba, maquillatges....
Sense la seva feina, aquests programes no serien el mateix, doncs és a través de la producció que s’assoleix aquest llenguatge audiovisual tant autèntic de la telerealitat (les avanzadillas morboses des titulars; les llums i colors, els sorollets de fons, les càmeres dinàmiques... Tot plegat està orientat a excitar els sentits, pas imprescindible per a poder fer ”tragar” a l’audiència.
En resum, el llenguatge audiovisual està enfocat de manera descarada a crear una interacció entre espectador i televisió, basada en l’afecció emocional i/o morbo del telespectador. L’estratègia d’envair (o regalar) l’esfera privada de les persones a l’audiència demostra resultar exitosa, fet que demostra que la societat està disposada a normalitzar una comunicació televisiva basada l’acceptació de la transformació de la realitat en pro de l’entreteniment, i l’exaltació de les emocions més primàries com a font de confiança i interès.
Aquest fet, ens porta a les conclusions finals: perquè la societat accepta aquesta televisió enganyosa? Per què deixem que ens mediatitzin la quotidianitat? Per què entenem periodisme amb espectacle?
El que està clar és que estem immersos en un període de la història amb una crisi de valors i ideologies pròpies del feudalisme. La televisió que tenim és la que la societat ha demandat, i la que al poder (ens abstracte) li interessa. La massa adormida, així és com se’ns vol veure a les societat contemporànies. Ben entretingudes i autocomplaents de si mateixos. En estan domant i aquí ningú s’espavila...
FONTS CONSULTADES:
- http://www.es.wikipedia.org/: telerealidad
- http://www.bertrumpia.blogspot.com/ (blog d’una companya de classe)
No hay comentarios:
Publicar un comentario