Entrada 9: Maitasuna eta iraultza VOL.2 (Amor i revolució)

... ve de l'entrada anterior...

Abrió como pudo la puerta de un portal con un carné de identidad. Subió apresurado las escaleras hasta a última planta. Allí aguardó, acurrucado en la oscuridad, aferrado a su mala suerte y, a la vez, acariciando su pedacito de fortuna. Oía como se acercaban sirenas, oía gritos. A su vez, escuchaba expresiones de curiosidad tras las puertas de sus nuevos vecinos. Se preguntaban que pdia estar sucediendo en su calle. A apenas unos metros, tras la pared estaba el cincuenta por ciento de la respuesta a la cuestión.

Mientras tanto seguía la persecución al otro cincuenta por ciento. Como habían acordado, siempre correrían en direcciones opuestas. Ésta seguía corriendo, doblando esquinas, siempre con temor a encontrarse a quién nunca quiso que existiera. Dobló una esquina más cuando, de pronto, un coche negro se paró en seco. Estaba a dos metros de la muerte. Todo estaba siendo muy lento, pero en realidad no había dejado de correr. Así, compañera de las ganas de vivir, saltó apoyando un pie sobre el vehículo, impulsándose por encima, y volviendo a caer, en pie, sobre la acera. Continuó su carrera cuando escuchó un enorme ruido tras de si. Era uno de los coches de policía que la seguían, había chocado con el tercero de la secreta cortando la calle. Buen momento para correr sin mirar atrás.

Casi sin dar tiempo a que se cerrase la puerta, descolgó el teléfono para llamar a su compañero. Mala idea. En caso que anduvieran cerca de él, podrían delatarle por su insensatez. Volvió a colgar el teléfono y se dirigió a las ventanas, cerrando las persianas de cada una de ellas. No es que fuera necesario. Necesario era, en todo caso, asesinar ese tiempo que les separaba del saber si volvería a verle, a tocarle. En caso de que hubiese sido detenido, muy posible nunca más volverían a estar juntos. No era factible ir a visitarle a la cárcel, pues la investigarían, la reconocerían, y seria detenida. Estaba segura de que él jamás estaría dispuesto a permitir que esto ocurriera.

Suena el timbre, se queda quieta, y con el corazón lejos, asustad y escondido. Comienza a pensar, a divagar, no tiene mucho tiempo, su corazón es uno de los primeros factores que declaran la existencia de alguien detrás de esa puerta, en el piso.

• Si fuese… tenía llaves… ¿por qué tocar el timbre entonces?... Puede que lo hayan cogido y… ¡que tonta soy!, el carné… dice dónde vive… dónde vivo… ¡¿por qué he tenido que venir aquí?!... Claro que… puede haber perdido sus llaves… ¿y cómo ha entrado en el portal?...

Volvió a sonar. Esta vez de un modo más desesperado. Podía escucharse la llamada de auxilio en aquel sonar. No lo pensó otra vez y corrió, abalanzándose sobre la puerta. Cómo alguien que está atracando una casa desconocida entró, ahogado en sudores. Antes de cruzar palabra alguna se quitó el jersey y las dos camisetas que habían pasado a formar parte de su piel. Calló exhausto en el sofá y gritó.

• ¡Calla! ¿Estas loco?, dijo ella.

• ¡De felicidad!, le contestó

Y fundiéndose de nuevo en un abrazo , más intenso y fogoso que el anterior, cómo quién besa por primera vez, cómo quién ansía formar parte del otro cuerpo. Comenzaron a desnudarse. Se acariciaban, parecían ser extraños, estaban conociéndose una vez más, habían vuelto a nacer. Después de hacer el amor, relajados, enchufaron una radio, no eran noticias lo que deseaban escuchar, sino una vieja canción en una cinta grabada. Prepararon algo ligero para cenar, y entre risas, juegos, chistes y besos cerraron su noche.

• Sólo siento algo, que me hace estar triste y desilusionado, dijo él.

• ¿Qué te pasa?, le pregunto ella

• No hemos denunciado su muerte, contesto

• ¡Sí lo hemos hecho!, contesto contenta

• Sólo lo hemos intentado, reprocho él.

• ¡¿ Tres coches de policía ardiendo te parece poca respuesta?!, redijo ella.

Y volvieron a perderse entre la risa, y en el llanto que ésta producía cuándo…

• ¡¡ Sabemos que están ahí dentro!! ¡No vamos a tener mucha paciencia! ¡Hay dos policías muertos y tres están heridos! ¡¡Salgan sin causar más daños y todo podrá ir mejor!!

Y con un salto al vacio i un “Viva la anarquía” se arrojaron por la ventana de un tercero, entregados al vacio. El mismo vacio que siempre les había producido ésta sociedad.

Murieron juntos, porqué antes que amarse presos, prefirieron morir libres y juntos.

--

Valors que es podrien treballar amb aquest relat de… ficció?

• Llibertat

• Igualtat

• Justicia social

• Anticapitalisme

• Acció directa

• Autogestió

• Solidaritat

• Compromís i responsabilitat

• Recolzament mutu

Entrada 8: Maitasuna eta iraultza VOL.1 (Amor i revolució)

- ¡No me jodas tío!
- Creo que es muy arriesgado… son sólo las 0:00
- Podemos esperar a la 1h, o las 2h…
- Lo prefiero, no sé, creo que no es buen momento.

Tras esconder el material en el rincón de la calle que creyeron más adecuado para que no fuera descubierto, se alejaron de su objetivo. Caminaron durante 30 minutos sin dirección, más por hacer tiempo que por encontrar algo. Por fin, alcanzaron a ver un bar abierto.

Disfrutaron tranquilos por el tiempo, no tanto por su seguridad, de sus dos cafés bien cargados. Él con mucho azúcar, ella lo disfruto sin aditivo. Aquel trago no era el mejor compañero a su inseguridad, pero la necesidad de permanecer bien despiertos pudo a la conveniencia.

Había transcurrido una hora y media, no habían cruzado palabra. No se les veía enfadados, pero el quehacer estaba más que estudiado, discutido y ejecutado en planos. Aún así, lejos de parecerse a la realidad, sus planes eran más bien como granitos de arena a su arriesgado camino a la revolución, al terrorismo, al amor.

Simplemente, no se comunicaron durante ese rato porqué ambos pertenecen al mismo mundo: reducido, silencioso, comprometido.

- Ha llegado….,
- Sí! Estoy un poco nerviosa…
- Yo también, creo que tengo miedo…
- Si esta noche nos cogieran… confía siempre en mi, no creas nada de lo que te puedan decir, intentaran destrozarnos psicológicamente. Piensa que te quiero, y que eso no cambiará, ni fuera, ni dentro.
- Yo… te quiero.

Escondieron sus palabras en un fuerte abrazo sellado con un beso, que más intenso que breve, reflejaba su confianza en su destino, sin pensar en ningún momento que ése podría ser su último beso.

Salieron del bar, tapados hasta la cejas. Así combatieron el frio de diciembre de las calles bilbaínas. Con un paso, esta vez, más acelerado cruzaron el recorrido que antes tardaron horas en hacer.
El plan era sencillo: cogerían la gasolina que anteriormente habían escondido en un contenedor de la calle Libertad. Habían visto como era vaciado horas antes, por lo que el camión de la basura no era obstáculo.

Ella correría hasta la sede de Esquiroles Obreros. Él, no con menos prisa, bajaría la perpendicular hasta llegar a la sede de la J.O.D.T. Con los relojes a punto, todo era cuestión , no tanto de suerte, sino más bien de agilidad mental y física. Una vez prendidos los sindicatos, la calle se les quedaba grande, su sitio era un lugar más pequeño y acogedor, con el único fuego del calor humano que generan dos cuerpos cuando se aman. Esto era un pequeño piso en alquiler.

Había muerto un compañero en la prisión de Dueso, EE. OO i J.O.D.T eran, en gran parte, responsables de este asesinato. En resumen: 22 años de agonizantes torturas, 14 de ellos, en régimen cerrado (FIES): la cárcel dentro de la cárcel. Ambos sindicatos, supuestos defensores de la clase obrera, poseen en sus listas de afiliados a diferentes funcionarios de prisiones. Éstos son los principales asesinos de nuestro amigo, nuestro hermano, nuestro ”nosotros”.

Llegaron al contenedor en el cuál les aguardaba el sol, la venganza. Miraron a ambos lados, la calle estaba desierta. Sus relojes escupían la 1: 48h. Volvieron a mirar, esta vez con menos perseverancia, el final de la calle.

- ¡MIERDA!
- ¿Qué pasa? , contestó ella presa de la ignorancia.
- No esta la… ¡¡CORRE!!, le reprochó él.

Ambos aullaron, advirtieron que les habían descubierto.

Sin querer, víctimas dela fortuna, se vieron corriendo dirección contraria a sus perseguidores. El jefe de la policía ordeno detenerse a la pareja, pero ésta corría, encapuchada, calle abajo.

- ¡No queremos abrir fuego! Por favor, deténganse!!

Un disparo cerró el ruido que había roto la fría noche invernal, el silencio se apoderó de la calle Libertad. Fue un disparo amenazante, aterrador, una bala con sonrisa protagonista, la pobre… Una pared fue su triste salto a la fama. No contentos con el resultado, seis coches de policía emprendieron la persecución calle abajo. El ruido volvía a ser compañero de madrugada.

- ¡¡¡ Corre siempre en dirección contraria!!!, dijo él.
- ¡Te quiero!, respondió ella.

Así fue como cambiaron sus rumbos, asfixiadas, sin parar de correr. La capucha apenas les permitía recuperar el ansiado aire que tanto costaba conseguir.

... continua a l'entrada següent...

Entrada 7: La ficció com a vàlvula

La ficció és un dels gèneres més antics de la comunicació.

Ja a la Grècia antiga és feien servir elements de ficció en les seves representacions teatrals, el més representatiu és el bufó. Aquest personatge burlesc i provocador, molt sovint esdevenia l’alter ego dels personatges principals, fent i dient tot allò políticament incorrecte o socialment encobert (tabús). El Bufó, d’aquesta manera, serveix com a element irreal que permet establir una distància entre el públic i la obra. Aquesta distància entre públic i obra facilita la reflexió entorn la història narrada.

La ficció ha disposat des de sempre de les mateixes funcions. Les funcions atribuïbles a la ficció són:

- La funció lúdica: la d’entretenir a través de la (re)construcció simplificada de la realitat, prenent de referència els valors i models socials més predominants.
- La funció catàrtica: la d’evocar els sentiments i sensacions. La ficció no s’inventa, sinó que parteix de la realitat (el bufó és un exemple).
- La funció barda: l’art de relatar històries.

Més enllà d’aquestes funcions, la ficció sempre ha servit per a facilitar la llibertat creativa dels seus autors doncs, a diferència d’altres gèneres, fa possible la fusió de la narració documental amb la inserció de seqüències de ficció oníriques o de malsons. Aquest fet possibilita connectar la realitat amb l’imaginari col·lectiu, provocant la identificació del públic en general amb les histories relatades.

Se’ns dubte, les històries de ficció són petites vàlvules de sortida de la realitat; estones on està permès imaginar i deixar-se portar.

Ara bé, de la mateixa manera que la ficció pot ser molt terapèutica, també pot ser contraproduent si no es sap digerir i distingir.

Com ja he comentat, la ficció pren aspectes de la realitat per a la seva consecució, com valors i models socials predominant. Amb aquest fet, pretén ser un “mirall” de la societat: estableix uns cànons, tipifica i categoritza realitats i les retorna a la societat. Molts cops, però, la ficció ens pot portar a prendre-la de model a seguir. Aquest fet no és gens favorable, doncs confon realitat amb ficció. Aquí és on la ficció deixar de ser educativa o terapèutica, per convertir-se en un model social a seguir.

La ficció ens apropa al món oniric de la imaginacio creativa i, al basar-se en aspectes de la realitat per a generar un efecte mirall que identifiqui l’espectador, ens pot servir en molts casos per a facilitar la comprensió del món que ens envolta. Ara bé, cal ser conscients que la ficció (narrativa o audiovisual) és quelcom que aprendre a comprendre, i que per això és molt necessari no perdre de vista la vessant educativa que es desprèn de la ficció.

Qui no sap percebre la educabilitat a través de la ficció, tampoc sap gaudir d’aquesta.

Entrada 6: DiversiTAC, una proposta pedagògica

La proposta DiversiTAC és un dels recursos pedagògics més complets amb els que m’he topat com a estudiant. Per una banda, la idea d’emprar el periodisme com a centre d’interès que vehiculi l’aprenentatge és molt atractiva; per l’altre, la iniciativa d’integrar les TIC en el desenvolupament de l’activitat és innovadora i molt didàctica.

Aspectes positius de DIversiTAC

Sobre la finalitat del projecte: A primer cop d’ull, un dels elements més destacables de DiversiTAC és la coherència amb la que es desenvolupa l’activitat, fent del mètode científic la principal eina metodològica de la mateixa. Tenint en compte que el periodisme actua com a centre d’interès de l’activitat, la proposta de combinar aquesta professió amb un mètode analític i rigorós (com ho és el científic) és molt positiva (sobretot pel que fa al desenvolupament de l’esperit crític).

A més, la idea de tractar temes d’actualitat per a la consecució de l’activitat permet realitzar una tasca de conscienciació entre els adolescents, més necessària que impossible. Sobre la proposta didàctica: És tant coherent com la finalitat del projecte. DiversiTAC recull un seguit d’estratègies didàctiques plenament raonades i consensuades, totes elles perfectament seqüenciades en el temps de l’activitat. A destacar:

- El centre d’interès del periodisme com a proposta d’activitat és molt atractiva.

- De la mateixa manera, l’aposta pel format TIC com a suport de l’activitat és igual, o més, atractiu que l’anterior.

- L’ús de l’anàlisi, la crítica i la objectivitat com a ítems indispensables en la redacció d’un article periodística guia rigorosament las tasques previstes.

- La divisió en sub-grups de treball possibilita: optimitzar la participació dels i les estudiants, exposar i aprofitar les múltiples visions de les participants, així com permet vincular-los en primera persona en la consecució de l’activitat (esdevé així més significativa).

- La “fase de publicació i exposició” i la de “opinió dels companys” és re-inventar la proposta freinetiana de la impremta escolar. M’encanta per la forta càrrega significativa que té el fet de publicar (digitalment) la teva feina en un espai compartit amb la resta de participants d’altres regions. Això, possibilita l’intercanvi d’opinions i experiències amb terceres persones i, conseqüentment, estableix i/o reforça vincles amb d’altres “comunitats educatives”. Una estratègia per a valorar l’activitat pedagògicament bucòlica.

Elements negatius

Molt probablement, el temps de l’activitat sigui el major handicap de la proposta de DicersiTAC. Encara que no es precisa en cap moment, l’activitat te pinta de ser de perfil “puntual”. De ser així, les possibilitats d’anar més enllà no són masses (que tirant del fil del periodisme pots arribar a desemmascarar molts interrogants políticament incorrectes...). No hi ha més educatiu, a la par que subversiu, que intentar resoldre els interrogants adequats del funcionament de la nostre societat (capitalista), a través dels mitjans.

Per posar alguns exemples: “per què s’aprofiten els mitjans per a criminalitzar a sectors de la societat?”; “per què s’invisibilitzen els problemes incòmodes?” ; “per què els esports tenen més temps ens els informatius que la resta de seccions juntes?”; “hi ha interessos ocults darrere els mitjans de comunicació?”; “per què la informació és pot tergiversar sense que ningú pugui denunciar que es mentida?”.

Per a poder treure tot l’entrellat que gira entorn el periodisme i els mitjans de comunicació en el marc de l’educació formal, DiversiTAC s’hauria de proposar ampliar la proposta i reconvertir-se en un “crèdit de síntesi” i altres equivalents. Sinó, DIversiTAC tan sols es quedarà en una esgarrapada a la superfície d’un iceberg. Que pels temps que corren, ja és molt! Però ser ambiciós és gratix!

Proposta de millora

A part de la ja exposada anteriorment (un temps d’activitat que, a priori, s’hauria d’ampliar), convindria aprofundir en la fase d’anàlisi del tractament de la informació, i no ser tant directes en la consecució de la producció.

Inclouria un debat inicial per a trencar el gel i fer les primeres aproximacions al món dels mass media. D’aquesta manera, i sempre que sigui possible a nivell de recursos tècnics, els estudiants, després d’un debat inicial podrien escollir quin element d’actualitat volent treballar. La idea de treballar el tema de la immigració és d’actualitat, i és un molt bon exemple, però un dels únics disponibles actualment! S’ha d’ampliar el ventall per ajustar-se, dins dels possibles, a les demandes de cada grup-classe.

Blogs consultats:

- Naiara1989bcn.blogspot.com (blog d’una companya de classe).

- Victorpedagogiacomunicacio.blogspot.com (blog d’un company de classe).

- http://www.kultic.net/diversitac/

Entrada 5: breu anàlisi de l'evolució premsa espanyola

Per a la realització d’aquest article he consultat els continguts de diaris de diferents dècades (dels 60 a l’actualitat).

Anàlisi del diari del 14/05/1964

Aspectes de contingut: en ple règim franquista, la premsa del moment es podia considerar premsa ” encoberta”, és a dir, controlada i censurada pel règim dictatorial. D’aquesta manera, les noticies de més rellevància eren: les destinades a demostrar i enaltir el progrés del règim, demostrant estar al corrent dels productes i novetats tecnologico-industrials, per una banda; i les que narraven les glòries de personatges públics de la societat espanyola (sobretot del món de la cultura i l’esport), per l’altre. Sembla un intent de fomentar el “espiritu nacional” des d’una perspectiva més agradable i esperançadora que no pas els records de la guerra. Per això destaquen les noticies nacionals referides a cultura, esport i del cor (llavors integrades en els diaris), que no pas de política (encara que les glòries polítiques i militars dels diversos personatges de l’escena política del moment,també tenen certa presencia.
L’aïllament polític i social que es vivia durant la espanya franquista, s’evidencia a la premsa, doncs les noticies de caire internacional tenien un rellevància molt menor que les noticies de caràcter nacional, ja siguin polítiques, culturals com esportives.

Aspectes de format: La premsa està repleta de publicitat invasiva. En algunes planes, la publicitat s’arriba a “colar” per la mateixa noticia. En algunes planes, la publicitat preval per sobre de la noticia.
A nivell gràfic, les imatges són sempre de caire oficial i amb poc text. D’això es desprèn la enorme importància de la imatge gràfica en la premsa escrita de llavors.

Anàlisi del diari del 14/05/1974

Aspectes de contingut: El règim dictatorial està bastant tocat, però no deixa anar cap de les regnes. D’aquesta manera, no s’han viscut masses canvis ideològics. Tanmateix, si que es poden observar canvis en la intencionalitat de la premsa escrita, més encaminada a informar sobre l’àmbit internacional. Molt probablement, aquest canvi d’intenció, de projectar Espanya a Europa i el món s’explica per la proximitat de la fi del règim amb un Franco senil.
Ara bé, la premsa continuava ensalçant els progressos del règim, en la mateixa línia patriòtica de la dècada anterior.

Aspectes de format: la publicitat continua tenint un protagonisme potent, inclòs major que en la dècada anterior.
La imatge gràfica continuava sent de caràcter institucional i oficiós.

Anàlisi del diari del 14/05/1984

Aspectes de contingut: El canvi polític influeix notòriament en el canvi dels mitjans de comunicació. Sense control ni censura, els diaris publiquen més lliurement i amb una llibertat ideològica absent fins als 80.Els continguts són molt més polítics, amb un llenguatge més directe i transparent. Tot i que pretenen gaudir de certa neutralitat, no s’aconsegueix. El tema recurrent són els avenços polítics en democràcia (o il·lusió de), i ja no tant dels avenços tecnològics. D’aquesta manera, la “riquesa o progrés nacional” es valora en uns paràmetres diferents.
Els diaris, amb el nou estil periodístic, donen a entendre la necessitat del canvi polític i social, apel·lant a la responsabilitat ciutadana. En certa manera, sembla pretendre un nova “il·lustració”, per a treure a la nova espanya de les ombres del passat.

Aspectes de format: per primera vegada, en aquesta època preval l’escrit a la imatge, que queda relegada a un segon terme. La crònica escrita és molt més extensa i detallada.
A nivell de publicitat es continua apostant per la seva presència com a “soci capitalista” del negoci, però s’acorda quin és el seu espai. La publicitat està acotada en un límits, i te el seu propi espai i tamany segons la pàgina.
Hi ha un “boom” de publicitat política. S’accepta la presència d’eslògans i logos de les múltiples formacions polítiques aparegudes en els últim anys.

Anàlisi del diari del 14/05/2004

Aspectes de contingut: passats 30 anys de “democràcia”, la política i premsa espanyola han caigut en l’autocomplaença de la “llibertat d’expressió”, i ja tant sols es dediquen a mantenir el negoci muntant durant la transició.
Per això, els diaris actuals no amaguen la seva tendenciositat, com a molt la camuflen. Es dóna molt més espai que mai a les columnes d’opinió, i els escrits de les cartes al director (per recrear-se en l’autocomplaença de la que parlàvem). Tanmateix, actualment es comparteix la voluntat de divulgar a parts iguals amb la de ser líders de venta. Vaja, que molta premsa escrita s’ha venut a la lògica empresarial del lliure mercat pròpia del neoliberalisme: augmentar beneficis, reduint costos.
I, com si d’una estranya llei causa-efecte es tractés, comença a “col·lar-se” informacions de caire escabroses/morboses, que busquen impactar al lector.

Aspectes de format: la imatge gràfica era és a color en moltes ocasions, amb la intenció d’il·lustrar millor, i conscienciar. El text continua prevalent a la imatge en molts casos (excepte premsa gratuïta).
La publicitat continua tenint molta presencia. Ara més que mai es justifica la seva presència pel que esmentàvem de la importància de vendre el producte, abans que de divulgar de forma objectiva. De la mateixa manera que abans, torna a ser molt agressiva, ocupant planes i planes senceres a tot color. Les estratègies publicitàries d’avui en dia es tant molt estudiades i meditades. Horrorós!

Algunes conclusions:

La premsa espanyola mai ha estat objectiva, ni amb dictadura, ni amb democràcia. Pretendre la neutralitat dels mitjans de comunicació és viure enganyat. No és d’estranyar, doncs, que avui en dia el criteris per a seleccionar noticies incloguin la morbositat i l’espectacle entre els seus criteris.

Aquests criteris per a seleccionar noticies són:

- L’excepcionalitat (per impactar, bàsicament)
- La universalitat (quanta més gent afecti, millor, més atractiva)
- Notorietat de les persones o agents implicats (si són públics millors)
- Proximitat emocional (si et pot passar en primer persona, tenim noticia!)
- Actual (a ningú li agrada recordar temesescabrosos o massa “sobats”).
- Que generi l’afecta agenda

Amb aquests criteris, no es d’estranyar que el periodisme avui s’entengui com a sensacionalisme.
No enteneu que la veritat es avorrida?.

Entrada 4: la informació és poder

Vivim en la denominada era de la informació, caracteritzada per la immediatesa en el tractament de dita informació i el caràcter globalitzador de la mateixa.

Els grans avenços tecnològics han possibilitat la digitalització de la informació i la comunicació, possibilitant dita immediatesa informativa. El suport de la informació s’ha diversificat; ja no només comptem amb premsa, radio i televisió, sinó que també imperen amb força els suport digitals en el marc d’Internet.

La diversificació de suport tècnics multiplica, alhora, les fonts on informar-se.

Ara bé, hom que entén per estar informat? Un servidor l’entén com l’acció de documentar-se, contrastar la informació documentada en diversos mitjans, extreure’n el seguit de conclusions personals (que sempre estaran en consonància amb la pròpia experiència de cadascú).

Tanmateix, no sempre la societat segueix uns paràmetres massa estrictes en el procés de verificació de la informació. És a dir, la massa social no s’esforça gaire ni per documentar-se, ni en contrastar les fonts, ni molt menys en crear-se una opinió pròpia dels esdeveniments dels quals s’informa.

Per què en plena era de la informació existeixen uns nivells tant minsos de rigorositat informativa per part de les societats occidentals? La resposta que puc trobar a dita pregunta la trobo, precisament, en l’evolució tecnològica dels mitjans que esmentava anteriorment.

Amb l’aparició de nous canals per a vehicular la informació (internet, plataformes digitals terrestres) es multipliquen les fonts d’informació, però alhora es difumina l’atenció dels receptors, massa saturats d’informació. Aquest fet, l’actualització constant de la informació, es tradueix en un bombardeig continuat d’informació (la màxima expressió podrien ser els canals d’informació 24h) que esdevé indigerible per l’audiència. No tens temps material per a païr la informació, ni molt menys el temps de reflexionar-hi. Òbviament, l’esfera metareflexiva individual, imprescindible per a extreure’n les conclusions personals crítiques, brilla per la seva absència, i provoca una espiral de desinformació. La societat, a falta de temps per a informar-se de forma veraç, opta per a conformar-se amb “mal informar-se” o , directament, “desinformar-se”. A més sense cap complexe, doncs els propis mass media no potencien els valors del lliurepensament i l’esperit crític, sinó en el consum gratuït d’informació. Vaja, que estar desinformat no és un tabú social, doncs estar informat tampoc és un valor en alça.

En aquest punt és on ens pertoca parlar als imperis informatiu (lobbies empresarials que controlen els mass media) veritables protagonistes d’aquests del fenomen de la comunicació de masses.

No entrarem massa en el monopoli encobert que suposen ents corporatius com el Grup PRISA, el Grup Godó, Mediapro i altres taurons dels mitjans. Tot porc té el seu sant martí, així que ja els hi tocarà rendir comptes...

Els mitjans de comunicació són molts conscients de la saturació informativa esmentada, així com de la desinformació creixent dins la societat. Per això es prenen les molesties de seleccionar i seqüenciar les informacions que, suposadament, mereixen rebre com a ciutadans.

En el procés de muntatge, els informatius, ja no mostren masses complexes en manipular el tractament de la informació, per a fer-la més atractiva a l’audiència. No sigui cas que ens avorrim mentre ens “documentem”.

Per això no és estrany trobar-se dins dels informatius xacres com: partidisme, dogmatisme, hiperrealisme, morbositat, mentides obertes, muntatges criminalitzadors...

Per als mitjans de comunicació, informar ja no és divulgar informació, sinó una esfera més on mantenir l’audiència a tota costa.

I, per a mi, entrats en aquest punt, el problema de la desinformació i la manipulació televisió no es troba en periodistes. Afirmar que el debat s’ha de centrat en la figura del periodista, o en si aquest ha de ser objectiu o subjectiu, és pretendre matar al missatger i no voler abordar l’arrel del problema.

Els periodistes, en el tractament de la informació sempre serà subjectiu, doncs el seu criteri és el primer filtre per on passa la noticia abans de ser emesa. A mes, aquesta subjectivitat que pot afectar a la objectivitat del fet que suposa divulgar informació, es combat des dels codis ètics del periodisme. És a dir, que el propi col·legi de periodistes ja preveu la subjectivitat, i per això exigeix (o hauria d’exigir) el compliment ètic de la professió periodística.

És podria parlar de l’actual crisi dels valors entorn la ètica periodística, i el circ en el que s’està convertint aquesta professió. Tanmateix, no considero que sigui el moment.

M’agradaria concloure l’article amb la mateix tesi que defenso en la resta de publicacions: el capitalisme neolliberal com a font de conflictes i tensions socials.

El món dels mass media mai ha defugit el seu compromís amb el capitalisme, equiparant el negoci de la informació a qualsevol altre iniciativa empresarial. D’aquesta manera, totes les cadenes de televisió, radios i premsa escrita, supediten la seva finalitat (servir a la ciutadania oferint informació veraç i contrastada) als interessos econòmics. És a dir, segueixen criteris gerencials. I amb aquesta estratègia tan sols es pot apostar per l’espectacle i la mediatització, doncs és el que més beneficis aporta (share d’audiència = majors beneficis publicitaris). Tan sols és noticiable, allò que es mediatitzable. La veritat és pot violar en aquest procés, està de moda!

Per això no ens han d’estranyar els noticiaris-realitys dels mitjans privats, i els informatius de divulgació descafeïnada dels mitjans públics.

Demostren un nivell lamentable de rigorisitat periodística, i una manca de professionalitat digne d’estudi. Per mi, els informatius actuals no són des de fa temps una font fiable on documentar-se. Com a molt es podrien concebre com a programes magazines d’entreteniment general. Paradoxicament, aquests mateixos mitjans són els principals generadors d’opinió pública! Patèticament real, quines coses.

Sort que en tenim dels canals de contrainformació, titllats de subversius, una joia si tenim en compte els temps que corren.

Itinerari individual d’informació (exemple d’un dia qualsevol):

• Repàs premsa burgesa (el País, La Vanguardia, el Periodico, el Punt...): sempre en consulto un parell a l’atzar. Més de dos et pot arribar a convèncer que tot va bé a casa mentre el món cau a trossos.

• Consulta de mitjans de contrainformació alternatius de caràcter general (kaoenlared.net, rebelion.org, premsa anarquista): per a contrastar la informació obtinguda en la premsa burgesa. D’aquest procés extrec el meu posicionament vers la noticia.

• Consulta de mitjans de contrainformació alternatius de caràcter local (barcelona.indimedia.org, contra-info/usurpa.net): per a posar-me al corrent de l’actualitat de les xarxes socials (sempre omeses en la premsa burgesa).

• Noticiaris d’emissores públiques, majoritàriament (TV3, TV1, TV2, 3/24h): a mode d’entreteniment.

• Programes d’anàlisi periodístic (TeleMonegal): per a riure una estona i verificar que la societat està malalta.

Blogs consultats:

• Bertrumpia.blogspot.com (blog d’una companya de classe)

• Victorpedagogiacomunicació.blogspot.com (blog d’un company de classe)