Fagocitosi: Entrada 4: la informació és poder

Vivim en la denominada era de la informació, caracteritzada per la immediatesa en el tractament de dita informació i el caràcter globalitzador de la mateixa.

Els grans avenços tecnològics han possibilitat la digitalització de la informació i la comunicació, possibilitant dita immediatesa informativa. El suport de la informació s’ha diversificat; ja no només comptem amb premsa, radio i televisió, sinó que també imperen amb força els suport digitals en el marc d’Internet.

La diversificació de suport tècnics multiplica, alhora, les fonts on informar-se.

Ara bé, hom que entén per estar informat? Un servidor l’entén com l’acció de documentar-se, contrastar la informació documentada en diversos mitjans, extreure’n el seguit de conclusions personals (que sempre estaran en consonància amb la pròpia experiència de cadascú).

Tanmateix, no sempre la societat segueix uns paràmetres massa estrictes en el procés de verificació de la informació. És a dir, la massa social no s’esforça gaire ni per documentar-se, ni en contrastar les fonts, ni molt menys en crear-se una opinió pròpia dels esdeveniments dels quals s’informa.

Per què en plena era de la informació existeixen uns nivells tant minsos de rigorositat informativa per part de les societats occidentals? La resposta que puc trobar a dita pregunta la trobo, precisament, en l’evolució tecnològica dels mitjans que esmentava anteriorment.

Amb l’aparició de nous canals per a vehicular la informació (internet, plataformes digitals terrestres) es multipliquen les fonts d’informació, però alhora es difumina l’atenció dels receptors, massa saturats d’informació. Aquest fet, l’actualització constant de la informació, es tradueix en un bombardeig continuat d’informació (la màxima expressió podrien ser els canals d’informació 24h) que esdevé indigerible per l’audiència. No tens temps material per a païr la informació, ni molt menys el temps de reflexionar-hi. Òbviament, l’esfera metareflexiva individual, imprescindible per a extreure’n les conclusions personals crítiques, brilla per la seva absència, i provoca una espiral de desinformació. La societat, a falta de temps per a informar-se de forma veraç, opta per a conformar-se amb “mal informar-se” o , directament, “desinformar-se”. A més sense cap complexe, doncs els propis mass media no potencien els valors del lliurepensament i l’esperit crític, sinó en el consum gratuït d’informació. Vaja, que estar desinformat no és un tabú social, doncs estar informat tampoc és un valor en alça.

En aquest punt és on ens pertoca parlar als imperis informatiu (lobbies empresarials que controlen els mass media) veritables protagonistes d’aquests del fenomen de la comunicació de masses.

No entrarem massa en el monopoli encobert que suposen ents corporatius com el Grup PRISA, el Grup Godó, Mediapro i altres taurons dels mitjans. Tot porc té el seu sant martí, així que ja els hi tocarà rendir comptes...

Els mitjans de comunicació són molts conscients de la saturació informativa esmentada, així com de la desinformació creixent dins la societat. Per això es prenen les molesties de seleccionar i seqüenciar les informacions que, suposadament, mereixen rebre com a ciutadans.

En el procés de muntatge, els informatius, ja no mostren masses complexes en manipular el tractament de la informació, per a fer-la més atractiva a l’audiència. No sigui cas que ens avorrim mentre ens “documentem”.

Per això no és estrany trobar-se dins dels informatius xacres com: partidisme, dogmatisme, hiperrealisme, morbositat, mentides obertes, muntatges criminalitzadors...

Per als mitjans de comunicació, informar ja no és divulgar informació, sinó una esfera més on mantenir l’audiència a tota costa.

I, per a mi, entrats en aquest punt, el problema de la desinformació i la manipulació televisió no es troba en periodistes. Afirmar que el debat s’ha de centrat en la figura del periodista, o en si aquest ha de ser objectiu o subjectiu, és pretendre matar al missatger i no voler abordar l’arrel del problema.

Els periodistes, en el tractament de la informació sempre serà subjectiu, doncs el seu criteri és el primer filtre per on passa la noticia abans de ser emesa. A mes, aquesta subjectivitat que pot afectar a la objectivitat del fet que suposa divulgar informació, es combat des dels codis ètics del periodisme. És a dir, que el propi col·legi de periodistes ja preveu la subjectivitat, i per això exigeix (o hauria d’exigir) el compliment ètic de la professió periodística.

És podria parlar de l’actual crisi dels valors entorn la ètica periodística, i el circ en el que s’està convertint aquesta professió. Tanmateix, no considero que sigui el moment.

M’agradaria concloure l’article amb la mateix tesi que defenso en la resta de publicacions: el capitalisme neolliberal com a font de conflictes i tensions socials.

El món dels mass media mai ha defugit el seu compromís amb el capitalisme, equiparant el negoci de la informació a qualsevol altre iniciativa empresarial. D’aquesta manera, totes les cadenes de televisió, radios i premsa escrita, supediten la seva finalitat (servir a la ciutadania oferint informació veraç i contrastada) als interessos econòmics. És a dir, segueixen criteris gerencials. I amb aquesta estratègia tan sols es pot apostar per l’espectacle i la mediatització, doncs és el que més beneficis aporta (share d’audiència = majors beneficis publicitaris). Tan sols és noticiable, allò que es mediatitzable. La veritat és pot violar en aquest procés, està de moda!

Per això no ens han d’estranyar els noticiaris-realitys dels mitjans privats, i els informatius de divulgació descafeïnada dels mitjans públics.

Demostren un nivell lamentable de rigorisitat periodística, i una manca de professionalitat digne d’estudi. Per mi, els informatius actuals no són des de fa temps una font fiable on documentar-se. Com a molt es podrien concebre com a programes magazines d’entreteniment general. Paradoxicament, aquests mateixos mitjans són els principals generadors d’opinió pública! Patèticament real, quines coses.

Sort que en tenim dels canals de contrainformació, titllats de subversius, una joia si tenim en compte els temps que corren.

Itinerari individual d’informació (exemple d’un dia qualsevol):

Repàs premsa burgesa (el País, La Vanguardia, el Periodico, el Punt...): sempre en consulto un parell a l’atzar. Més de dos et pot arribar a convèncer que tot va bé a casa mentre el món cau a trossos.
Consulta de mitjans de contrainformació alternatius de caràcter general (kaoenlared.net, rebelion.org, premsa anarquista): per a contrastar la informació obtinguda en la premsa burgesa. D’aquest procés extrec el meu posicionament vers la noticia.
Consulta de mitjans de contrainformació alternatius de caràcter local (barcelona.indimedia.org, contra-info/usurpa.net): per a posar-me al corrent de l’actualitat de les xarxes socials (sempre omeses en la premsa burgesa).
Noticiaris d’emissores públiques, majoritàriament (TV3, TV1, TV2, 3/24h): a mode d’entreteniment.
Programes d’anàlisi periodístic (TeleMonegal): per a riure una estona i verificar que la societat està malalta.