Entrada 4: Valoració de la realització de la webquest

Després d’haver elaborat la meva pròpia webquest (des de la planificació dels continguts fins al seu disseny) he de reconèixer que aquest recurs ofereix diversos avantatges a l’hora de vehicular aprenentatges.

Aspectes a destacar

1) Com a estratègia didàctica: és un molt bon recurs per a desenvolupar i aprofundir en diversos continguts curriculars. En aquest sentit, la llibertat de l’educador per a encabir qualsevol contingut i estructurar els aprenentatges és total. Aquest aspecte possibilita recórrer a la web quest com a eina facilitadora dels aprenentatges. Conseqüentment, la web quest és un tipus d’activitat notable per a complementar els processos d’ensenyament-aprenentatge.
Aquesta eina, tot i provenir de l’educador, està pensada per a que sigui utilitzada per l’estudiant en primer persona, essent el protagonista de l’acció educativa. Aquest fet amplia l’autonomia de l’estudiant en la gestió dels aprenentatges que es vehiculen a través de la web quest. És molt probable que aquesta autonomia es correlacioni amb el desenvolupament de la capacitat analítica i el pensament crític dels estudiants.
A més, les possibilitats de les web quest permet treballar en subgrups per a tirar endavant les tasques encomanades; fet que facilita el treball en equip.
Conseqüentment, les web quests són eines didàctiques que faciliten la construcció de coneixements en primera persona, és a dir de forma autònoma, i facilita experiències d’aprenentatge prou significatives per als estudiants (si s’empren de forma sostenible i no s’abusa del recurs).

2) Com a tecnologia educativa: si ens centrem en la dimensió tecnològica d’aquest recurs didàctic cal destacar els avantatges i inconvenients del mateix.
Avantatges de la web quest: com a suport tecnològic és interessant destacar el maneig implícit de les TIC que incorpora la idea. A més de facilitar la investigació guiada d’internet, és un suport útil per a aprendre a gestionar la informació de forma sostenible (doncs exigeix capacitat d’anàlisi i síntesi de la informació per part de l’estudiant).
Com a suport tecnològic, la web quest és una eina interactiva i integrada en la realitat tecnològica actual. A més, inclou la possibilitat d’adaptar el recurs a l’edat que es pretengui, doncs depèn de l’educador planificar els continguts i activitats de la web quest.
El suport, doncs, és flexible a les exigències educatives singulars.

3) Inconvenients de la web quest: el principal inconvenient que he pogut identificar és la facilitat amb la que el recurs es pot quedar obsolet.
Les noves tecnologies és el que tenen: requereixen d’una renovació constant per a no quedar-se enrere. Si més no, convé actualitzar les versatilitats periòdicament per no esdevenir una eina desfasada. No oblidem que el caràcter innovador de la que actualment disposen és el pal de paller per a que esdevinguin experiències significatives.
És probable que en el seu “naixement”, les web quests oferien unes expectatives que s’han diluït amb el temps. Això és conseqüència dels “avenços” que incorpora cada generació en matèria de comprensió i maneig de les noves tecnologies. A aquest fet , cal sumar-hi la figura dels educadors que, molt sovint, no disposen dels coneixements suficients sobre l’aplicació de les noves tecnologies. Això genera un distanciament passiu entre educadors i estudiants, al no compartir una mateixa base (sovintment, més amplia per part dels estudiants).
Si els educadors veuen la web quest com a una revelació s’equivocaran. No es pot recórrer a les web quest com a quelcom innovador i motivador de forma continuada en el temps. No es tracta de situar la web quest com el millor dels recursos didàctics per a generar experiències d’aprenentatge significatives. No es tracta de considerar la web quest com un suport tecnològic insubstituïble.
Els estudiants d’avui, molt probablement, trobin les web quest com una tasca qualsevol, per molt informatitzada que estigui. Ja no els hi ve de nou interactuar amb internet per a extreure’n aprenentatges, doncs esta a l’ordre del dia (tant a l’escola/instituts com a la vida privada). En conseqüència, pels estudiants, una web quest no va més enllà de ser una tasca a fer, amb un model digital acord amb els temps que corren.

Conclusions personals

La realització de la web quest m’ha facilitat actualitzar-me com a pretès educador. La necessitat de manejar un nou programari (dreamweaver, en el nostre cas), m’ha permès plantejar-me diverses qüestions sobre el domini de les TIC. En aquest sentit, he reflexionat entorn la figura de l’educador vers les noves tecnologies, arribant a les conclusions reflectides en aquest article.

Entrada 3: Anàlisi d'un anunci publicitari

"Be water my friend"

No és tracta de l’anunci que més m’agrada, però sí dels millors que he vist. I pel que tinc entès no sóc l’únic que el te present, doncs el món publicitari el té considerat com un dels més innovadors dels últims anys.
Si realitzem una exploració formal de l’anunci, aquest mostra un fragment d’una entrevista a Bruce Lee, on l’actor de cinema fa una argumentació de caire filosòfic.
L’anunci en sí dura un minut escàs, i anuncia una prestigiosa empresa d’automòbils tot i no mostrar el producte. Aquest anunci s’emmarca dins d’una estratègia publicitària de l’empresa en qüestió, que signa tota una col·lecció d’anuncis sota el mateix eslogan publicitari (“t’agrada conduïr?)
La finalitat de l'anunci és crear una imatge dinàmica del producte, així com mantenir un simbolisme entorn el mateix.
La intenció del missatge publicitari és no subestimar el seu públic potencial i generar la creença que els compradors d'aquell producte (el cotxe en el nostre cas) són persones segures de si mateixes (doncs no requereixen veure el cotxe en qüestió per a voler compar-lo).

Enllaç a l'anunci analitzat

Annex: reflexió entron la comunicació publicitària

Al intentar comprendre perquè un idea tant senzilla com la de l’anunci ha triomfat tant, he redescobert la funció de la publicitat, tant en el pla comercial com en el comunicatiu.
A grans trets, la publicitat és una forma de comunicació que posa en relació a fabricants i consumidors. És a dir, que propicia el contacte entre el món productiu i la societat de consum. La publicitat és una comunicació pagada i ,per tant, de naturalesa comercial. Així doncs, la publicitat segueix criteris gerencials, per tal d’obtenir les finalitats que es proposen.
Conseqüentment, la publicitat és una activitat comunicativa imprescindible per al lliure mercat.
Entorn la publicitat existeix un procés de comunicació interactiu entre emissors (productors) i receptors (consumidors). Remarcar aquest fet és important, doncs reconèixer la publicitat com activitat comunicativa és reconèixer la necessària responsabilitat vers aquesta pràctica.
Els límits ètics de la publicitat són un tema de debat encara per resoldre, d’ençà que les exigències del mercat van propiciar un pas endavant en el sector: per a vendre ja no n’hi ha prou en oferir un producte. És necessari donar-lo a conèixer. I per donar-lo a conèixer (quasi) tot està permès.
Actualment, la publicitat competitiva passa per exposar els valors qualitatius que distingeix el producte, anant quasi sempre a cercar les emocions primàries. El camp de les emocions és el nou terreny publicitari per a estimular la demanda.
En aquesta nova concepció imperen els criteris del sistema econòmic del lliure mercat capitalista. Mitjançant la diferenciació i la creació de caràcters simbòlics, allò que es ven no és una realitat objectiva sinó una construcció simbòlica del producte.
És a dir, la publicitat ja fa temps que no te per funció realitzar senzilles presentacions del producte a vendre (encara que perdurin alguns anuncis d’aquest caire). El que realment es ven és la ‘imatge’ creada entorn el producte.
És a través de la ‘imatge’ o símbol que una empresa/marca/producte aconsegueix captivar al seu públic potencial (o target), i així reforçar actituds socials positives vers el producte.
En certa manera, la publicitat, actualment, busca convèncer al consumidor i no ‘obligar-lo’ a comprar. El fet de convèncer significa buscar l’assentiment del receptor. Es tracta, doncs, de buscar les raons i arguments que estan acceptades pel destinatari. Ergo, la publicitat és manipulació.
I aquesta manipulació està al servei de la ideologia econòmica del capitalisme, essent la seva raó de ser la persuasió vers la tendència consumista. I aquesta finalitat lucrativa és la que queda al cap i a la fi, encara que facin servir la imatge de Bruce Lee o John Lennon, o s’aprofitin de construccions simbòliques per abordar les emocions.
Per molt art que puguin tenir alguns anuncis, mai podem oblidar quin és el seu objectiu real. A més, vendre imatge és vendre fum.
Si més no, per no viure enganyats. Diferent seria que algú aprofités que la comunicació publicitària és una comunicació de masses per a capgirar consciències (sense vendre res, és clar!).
Però això ja són paraules majors, i no crec que es tingui ni la voluntat ni els mitjans per fer-ho.
Temps al temps,mai se sap...

Entrada 2: Reflexió sobre el videomuntatge "La haine", la violència política

Quan es va plantejar la realització de la pràctica del muntatge d’un vídeo de curta durada, de seguida em va venir al cap la temàtica plantejada en el meu ‘curt’: la violència política.

Ja fa mesos que ens arriben els “ecos” dels disturbis de Grècia; de la lluita fratricida dels “camises vermelles” de Tailàndia; de la repressió política d’ Euskal Herria; del vandalisme del banelieus de París; de les manifestacions violentes d’Iran; i dels, ja sempre presents, atemptats d’Irak, Afganistan i Pakistan, entre d’altres.

Els exemples esmentats responen a conflictes on intervenen agents polítics i socials, ja siguin de les classes dirigents (forces armades o policials),grups no estatals o clandestins (organitzacions polítiques armades), com de la base social (estrats de la societat civil).

La finalitat del videomuntatge és obrir el debat social i polític en el que es planteja un dels interrogants clau: existeix una forma ètica d’exercir la violència?

Tal i com es mostra al vídeo, en Malcom X considera que ”la violència política és un fenomen espontani que s’exerceix arreu del planteta per part de les societats civils com a últim recurs d’autodefensa per a salvaguardar-se a si mateix de les misèries d’un sistema salvatge que segrega les minories. Aquest raonament em fa considerar legitima aquesta violència.”

Annex: Breu assaig sobre la violència política

Cal deixar clar d’entrada que la violència, entesa com a expressió de l’atribut humà de l’agressivitat, té una dimensió ideològica evident.

Històricament, a través de diversos mecanismes de socialització com l’estructura educacional, els mass-meda, les religions etc., la classe dominant ha anat configurant un sistema de valors i normes socials que han tendit a perpetuar i justificar el seu domini.

En aquest procés històric, les classes dirigents han exercit la violència de forma constant per afiançar el seu poder polític, ja sigui a través de l’ampar de l’Estat i les institucions, o de les forces armades i policials.

Aquesta violència històrica, però, s’ha vist manipulada de forma ideològica des de les cotes del poder, establint tres eixos:

- Ocultar la violència estructural com a mecanisme de poder

- Legitimar la repressió institucional

- Deslegitimar tota violència social contra el sistema.

En aquest marc sorgeixen les nocions de violència directa (o ofensiva / autodefensiva) i violència indirecta (o estructural). A través de la manipulació i desinformació ideològica es tendeix a adscriure un caràcter significativament més negatiu a la violència directa que a la indirecta.

Així es condemnen les destrosses i atemptats de la propietat pública o privada; però no succeeix el mateix amb la misèria, la pobresa, la carència de vivenda o de salut pública. O dit d’una altre manera, es considera social i culturalment pitjor “atacar” que deixar morir..

És un fet constatat com les classes dirigents empren tots els mecanismes al seu abast per reconduir qualsevol signe de descontent social, fins aconseguir diluir i desviar l’atenció que pot causar el impacte de qualsevol expressió de violència estructural.

I en aquest context és on sorgeix la pregunta inevitable: existeix una forma ètica d’exercir la violència?

Està clar que si acceptem els sistema de valors imperants com a barem, entendre el recurs de la violència amb la conclusió que la violència exercida per la base social sempre serà reprovable. Afirmarem que és terrorisme, imaginant guerra, insurrecció i subversió.

Per contra, si s’aconsegueix transcendir el límit de la moral general i reconstruir el sistema de valors i creences des de la base social, es pot desmitificar l’ús de la violència per part de les masses, ubicar-la en el seu context particular com a fenomen socio-polític.

És llavors quan la violència es pot entendre moralment vàlida i políticament viable. La viabilitat política, però, s’ha de correspondre SEMPRE amb la direcció del canvi social necessari per a eradicar parcial o definitivament la violència estructural creada pel sistema capitalista.

La única forma ètica d’exercir la violència està en posar-la al servei del canvi social per la dignitat humana.

La violència revolucionaria es pot entendre, doncs, com una forma específica de manifestació ètica, ja que ni persegueix la destrucció de l’ésser humà i el seu entorn, ni l’explotació de l’home per l’home. Tot al contrari, es tracta d’un període molt breu d’activitat subversiva per a la transformació. La violència mai és una finalitat en si mateixa, sinó un dels mitjans disponibles per a desplegar la lluita popular que ens encamini cap a una nova societat.

2. Bibliografia

J. Avilés i A. Herrerín. “El nacimientodel terrorismo en Occidente. Anarquía, nihilismo y violencia revolucionària”. Ed: Siglo XXI (2008).

Anònim: La violència política. Fanzine

Entrada 1: Impacte de les tecnologies educatives en el meu procés d’escolarització

Si procuro fer memòria sobre el impacte de les tecnologies educatives en la meva trajectòria acadèmica, de seguida em venen al cap innumerables peces d’un puzzle quelcom difús.

A mode de context, destacar que, al llarg dels anys, em va tocar viure el impàs de la Ley de Educación del 1970, (LGE) a la Ley Orgànica de Ordenación del Sistema Educativo de España del 1990 (LOGSE); passant de la E.G.B a la E.S.O, i sent la primera generació que cursava per primera vegada l’Educació Secundària Obligatòria integrament. Al institut, el professorat sempre els hi feia la gràcia dir-nos que érem la “quinta” experimental del nou sistema educatiu, uns conillets d’índies.
Tan sols afegir, que durant el transcurs de la meva escolarització obligatòria vaig “gaudir” de cursar els estudis en una escola-institut concertada, amb una sola línia per curs, i de caire molt familiar (i ja sabem que aquest perfil d’escola facilita l’ús de metodologies participatives-constructivistes pròpies de corrents pedagògiques més benintencionades que útils).

A l’hora de discriminar l’impacte rebut per les tecnologies educatives, hauríem de diferenciar dos nivells: el de tecnologies educatives del moment, i el de les noves tecnologies de la època.

A nivell de tecnologies educatives:

Durant els anys d’E.G.B (dels 6 als 12 anys), puc afirmar amb rotunditat que vem ser víctimes de vídeo. Durant el denominat “cicle mitja” i “cicle superior” de la E.G.B de meitats dels 90 van emergir el vídeos formatius com a suport a la docència, alhora que es considerava com un recurs didàctic revelador. Per aquelles èpoques, a més, no s’emprava el suport audiovisual com a mitjà interactiu i facilitador de la construcció del propi aprenentatge. Tot al contrari, era un substitut del docent en tota regla. D’aquesta manera, moltes assignatures eren impartides per dos o més docents, un de carn i ossos, i els altres de dibuix animat. Per exemple, a “Ciències de la naturalesa” comptàvem amb els entranyables personatges de “La vida es así” o la familiar veu en off dels documentals del National Geogrhapic; a “Ciències del medi social” ens impartien lliçons els personatges de “Erase una vez el hombre” o el “draqui” un drac lila de “Història de Catalunya”; o el monstre Muzzy, de la serie anglesa “Big Muzzy”, el personatge animat més extravagant i repel•lent amb els que ens vem creuar. Estic convençut que vem consumir suficients hores de vídeos formatius com per avorrir aquest recurs per sempre més.

Les altres tecnologies educatives que recordo amb claredat dels anys de la E.G.B són les làmines educatives, i les diapositives i transparències.

Les làmines educatives eren fulls DIN-A4 que, a mode temàtic, et proposaven un enigma a mode d’activitat, i relacionat amb els continguts del temari de l’assignatura.
Aquest recurs s’emprava com a complement dels exercicis mecànics i de repetició del llibre de text. Molt sovint, aquestes làmines, eren extremadament senzilles i pretenien ser un accessori lúdic per a vehicular aprenentatges. Per sort, o per desgràcia, aquest recurs tan sols el recordo com a l’activitat afegida per aquells que acabaven amb brevetat els exercicis que fèiem a l’aula. Tan sols van ser presents fins al principis del Cicle Superior de la E.G.B.

Les diapositives i transparències van ser quelcom habitual durant el cicle superior de la E.G.B, i gran part de la E.S.O. Tanmateix, durant tot aquest temps ja començaven a evidenciar-se com a recursos obsolets. Tot i això, els docents de la meva escola van persistir durant anys, insistint en que continuava servint com a complement en algunes classes. La estranya nostàlgia del professorat vers aquest recurs, xocava amb la incredulitat dels estudiants (que ja érem ésser televisius en un 80%). Les diapositives eren el recurs estàndard de les classes de “Ciències de la Naturalesa”, quan els vídeos formatius esmentats anteriorment ja els havíem vist dues o tres vegades. Les sessions amb diapositives, sempre a les fosques, eren lentes i tedioses, i quasi mai acabaves de percebre bé el que es projectava (suposem que el desgast del temps passava factura en aquest tipus de suport).

Les transparències, per la seva part, s’empraven com a recurs de classes abstractes com àlgebra, o “Ciències del Medi Social”. Habitualment, la informació que aportaven les transparències eren quantitatives, essent dades numèriques i gràfiques els continguts més freqüents.
Si ja era difícil comprendre les transparències del professorat (escrites amb rotulador, amb una lletra poc intel•ligible, i amb formes esquemàtiques inconcebibles per a la ment d’un infant), assimilar les transparències que fèiem els estudiants era kafkià.
Tot i que mai ens van a ensenyar a com presentar una transparència, sempre ens en van exigir a partir de 6 d’E.G.B fins a 4rt d’E.S.O.

A nivell de noves tecnologies educatives

Els meus inicis en el món de la informàtica comencen a 3r d’E.G.B (el 1993), quan comencem a fer una hora setmanal amb ordinadors com a eina de treball. La voluntat era que ens iniciéssim en aquest nou món que semblava descobrir-se a passes gegants.
Els primers ordinadors amb els que vaig interactuar eren ordinadors IBM, que es caracteritzaven per ser, cada un d’ells completament diferent i del tot incompatible, no tenien en comú ni hardware ni, en moltes ocasions, el software! Recordo com jugàvem a LEGO amb els ordinadors, posant i traient el que li deien “extensions” (hardware de grans dimensions que podies anar encaixant, literalment, per ampliar el sistema).
Al estar a meitats dels 90, el sistema operatiu que ens (intentaven) ensenyar era el MS-DOS, que feia anys que havia desbancat l’anomenat CP/M (del qual no ens van explicar res més que el nom).
El MS-DOS (de MicroSoft Disk Operating System) és el sistema operatiu de disc de Microsoft, que va reemplazar tota la resta, i que va fer possible la expansió de l’empresa IBM-PC.
El MS-DOS es podria resumir com una pantalla negre, i un llenguatge aliè que, suposadament, havíem d’aprendre. Dic suposadament, perquè mai ens van explicar qüestions tècniques, tan sols ens feien aprendre, de forma mecànica, les “claus” per accedir a diferents programes. No era d’estranyar que per desídia acabessis teclejant aleatòriament fins que passava quelcom novedós.
Dels primers anys amb el MS-DOS, només recordo un programa i el primer joc d’ordinador que vaig descobrir.
El joc (el “prince of persia”) no deixa de ser anecdòtic, però EL programa no. Parlo de programa en singular, per destacar la exclusivitat que tenia. M’estic referint al “Logo”.
La definició que en fa la viquipedia és la següent: “Logo es un lenguaje de alto nivel en parte funcional en parte estructurado, de muy fácil aprendizaje, razón por la cual suele ser el lenguaje de programación preferido para trabajar con niños y jóvenes”.
Aquesta definició diu veritats a mitges. En quan a que és un llenguatge d’alt nivell, és objectivament cert. En quan a la facilitat per a l’aprenentatge del mateix, postulo pel no. El Logo no era un programa “fàcil”, era una tasca pesada, monòtona i tediosa.
La idea de realitzar els famosos “gràfics tortuga” era pertorbadora. Els gràfics tortuga consistien en donar instruccions a un cursor de la pantalla (que anomenàvem tortuga), fent servir la inclinació dels graus per a direccionar-lo. L’objectiu de cada sessió era completar un seguit de figures (un rombe, una flor, una casa...) donant instruccions amb el Logo. A més, o feiem per grups de treball, és a dir, que un treballava mentre la resta divagava.
A partir de 6è d’E.G.B (1996) la cosa canvia dràsticament. Els ordinadors evolucionen d’un dia per l’altre i, quan ja teníem quatre nocions adquirides amb MS-DOS, apareix i es consolida el sistema operatiu windows (a la meva escola).
Quan arriben els nous ordinadors (ara sí, idèntics en hardware i software), els tutorials de windows es posen a l’ordre del dia, fins al final de la E.S.O.
En qüestió de mesos vem treballar amb el “windows 3.0”, el ”windows 3.1”, i el “windows 95”. Durant el transcurs de la E.S.O apareix el “windows 98”, però no se’l destaca excessivament, sense masses explicacions.
Amb el sistema operatiu windows vem començar a desenvolupar el perfil d’”usuaris”, és a dir, que empràvem de forma quotidiana l’ordinador per a múltiples tasques. Per a tal empresa calia començar a dominar nous programes, com el Office, l’Excel, el power point, l’Acces, el Paint (i després Photoshop) etc.
Paral•lelament a l’expansió de windows, el 1996 es caracteritza per l’arribada d’internet a l’escola (a casa encara resultava quelcom aparatós).
En les seves primeres versions, Internet era de navegació lenta, interrumpida amb freqüència, i amb menys versatilitats que enguany. Tot i això, era de fàcil maneig i atractiu en quant a les possibilitats que oferia.
A l'Institut, per treballar amb Internet vem començar amb les insofribles classes teòriques sobre la seva història i evolució. Tanmateix, era divertit veure al professorat parlant de quelcom que, pràcticament, desconeixien.
Vem comerçar a treballar en xarxa; a fer exploracions formals d’informació a través de la xarxa; a discernir entre conceptes com “servidor”, “navegador”, “portal web”.
Els mètodes semblaven canviar al temps que les noves tecnologies. Ens pensàvem que passaríem de qüestions tècniques (com el Ms-Dos, o el programa Logo) a qüestions estètiques (com el disseny i creació de pàgines web) sense problemes. Un cop més, els estudiants ens equivocàvem i, novament, ens veiem immersos en letàrgiques sessions teorico-pràctiques sobre llenguatge informàtic. En aquesta ocasió, l’HTML.
L’HTML, sigles de HyperText Markup Language (Llenguatge de Marcat de Hipertext), és el llenguatge de marques predominant per a l’elaboració de pàgines web. És usat per a descriure l’estructura i el contingut en forma de text, així com per complementar el text amb objectes tals com imatges.
De la mateixa manera que el MS-DOS, el llenguatge HTML va suposar un aprenentatge costós i mal fixat. Un cop més, el professorat (en el meu cas) no va saber transmetre uns continguts nous.

Breus conclusions personals

En acabar la escolarització obligatòria, la tecnologia va continuar avançant, però molts no vem seguir el seu ritme.
A partir del Batxillerat, en endavant, les actualitzacions de les noves tecnologies les podies emprar, o no. Però no vaig notar el mateix entusiasme per part del professorat per convenç-se’m de que m’actualitzes jo també. D’aquesta manera, l’ús de les noves tecnologies passava a formar d’una opció personal més que una obligació.
Només a la facultat de pedagogia, m’he retrobat amb sessions que es replantegin l’ús de les noves tecnologies, i ens exigeixin que ens actualitzem i les adquirim com a eines de treball.
Sincerament, és d’agraïr que s’aprofundeixi en el tema, però sense canonitzar les novetats tecnològiques d’ara com es va fer en el passat amb els vídeos formatius, les diapos i transparències, o l’obligació de pilotar programes mancats d’imaginació com el Logo.
Sabem de sobre que el que avui es innovador demà, possiblement, estigui obsolet. Siguem sostenibles doncs.

Web grafia
http://es.wikipedia.org/wiki/Logo_%28inform%C3%A1tica%29 (entrada Logo)
http://es.wikipedia.org/wiki/HTML (entrada HTML)
http://es.wikipedia.org/wiki/Microsoft_Windows (entrada Windows)
http://www.maestrosdelweb.com/principiantes/la-historia-de-ibm/ (web sobre IBM)
http://es.wikipedia.org/wiki/MS-DOS (entrada MS-DOS)

Salutacions!

Aquest blog ha estat creat per a la reflexió i debat de diversos quefers relacionats amb el món de la tecnologia educativa.
Aquest blog, s'emmarca dins d'una assignatura de la Facultat de Pedagogia, de la Universitat de Barcelona.
D'aquesta manera, un servidor, i tota la resta de les meves companyes, saturem un xic més la xarxa virtual amb la creació de blogs com aquest. La proliferació de blogs endogàmics ha començat!! I així, curs rere curs, i de forma inexorable, Internet esdevindrà un lloc més on abocar tot allò superflu i, en el fons, banal.
La fagocitosi ha començat!

Entrada 12: L'anunci de Joxe

L’anunci que he triat per a comentar és un realitzat per la marca de roba esporta “adidas”. L’spot es titula “Joxe 10”; el podeu visualitzar a:

http://www.youtube.com/watch?v=Jkm86AfI48I&feature=related

El motiu pel qual he triat a spot és per l’afició que tinc per aquest esport. Si tinc una debilitat, aquesta és agradar-me els anuncis esportius, on apareguin personatges mediàtics del món del futbol oferint la seva cara amable.
Per mi resulta ser una contradicció personal bastant insalvable.

L’anunci “Joxe 10” és el clàssic anunci on una marca es serveix de personatges coneguts internacionalment (en aquest jugadors professionals de futbol) per a vendre el seu producte (roba i complements esportius en el nostre cas) SENSE que aparegui explicitament. En el cas de l’anunci en qüestió, la única senya explicita és la samarreta dels jugadors, que són d’equips i seleccions “vestides” per adidas. Res més, a part dels jugadors. I aquesta, precisament, és la gràcia de l’spot. Sense cap element a vendre, més enllà de la marca en sí (com és el cas), l’empresa adidas realitza un anunci gràcios, costumbrista i tendre com qui no vol la cosa. La marca, en aquest anunci només es publicita la marca. Després els consumidors ja s’ocuparan de triar quin dels molts productes dels que disposa adidas es queda. D’aquesta manera, sedueix el doble als consumidors potencials, ja que no subestima la seva capacitat d’elecció. Ans al contrari, ens convenç de que ho som al proposar un spot desenfedat on apareixen jugadors professionals jugant com quan eren crios, a la plaça del davant de casa.
Aquesta estampa ens evoca el record de la nostra infancia, ens dibuixa un somriure, i provoca un sentiment d’empatia vers l’anunci i, per extensió, la marca. La seducció és transforma en un fet consumat.

A partir d’aquest anunci podem treure diverses conclusions sobre quina tipologia de publicitat impacta més:
- els que disposen de grans muntatges
- els que mostren històries interessants
- aquells que es serveixen de personatges coneguts o mediàtics
- aquells que aborden el camp de les emocions

Sóc dels parer que tota publicitat pot ser emprada com a eina o recurs didàctic, doncs al tractar-se de representacions simplificades de la realitat esdevenen el recurs idoni per a vehicular aprenentatges i qüestionar-se a un mateix.

Aspectes com el missatge dels anuncis i la ètica que denoten; els valors i contravalors propis de la publicitat etc, poden ser el pretexte necessàri per a posar en dubte el gran mite que la publicitat és un fenomen social sense càrrega negativa.

Entrada 11: publicitat i educació

Vivim en una societat de consum on la publicitat està present per arreu. Només pel fet de viure en una societat plagada d’una publicitat cada cop més invasiva, es desprèn la necessitat lògica d’educar en lectura del missatge publicitari.

Tanmateix, el context actual de bombardeig constant d’informació (i no tan sols publicitari) que ha propiciat l’evolució tecnològica, fa imprescindible anar més enllà d’educar en la lectura crítica de la publicitat. Cada cop sembla ser més necessari educar en la formació de receptors crítics, tenint en compte el bombardeig esmentat anteriorment.

La publicitat pot ser una eina didàctica molt útil per a la formació de receptors crítics, com també ho podria ser la televisió, per posar un altre exemple. Ara bé, aquesta formació s’ha de concebre a dos nivells per a que sigui efectiva:

- Per una banda, cal educar a través de la publicitat
- Per l’altre, educar per a l’ús de la publicitat

Educar a través de la publicitat passa per a emprar la publicitat com a eina o recurs didàctica, com ho seria un centre d’interès. És una manera d’emprar quelcom que ens resulta quotidià, per a vehicular uns aprenentatges. En certa manera, aquest nivell tracta de forma més superficial el fenomen de la publicitat, al ser tan sols un recurs “facilitador”, és a dir, un imput significatiu.
Educar per a l’ús de la publicitat és el que permet realitzar lectures en profunditat del fenomen publicitari i formar de manera reflexiva i conscient els esmentats receptors crítics.

Alguns items indispensables per a la formació de receptors crítics són:

- Disposar d’instruments d’anàlisi de la realitat, que ens permetin contrastar la informació.
- Disposar de coneixement dels mitjans: comprendre quines són les seves funcions, qui els dirigeix, com es financen, com tracten la informació...
- Mètodes específics d’anàlisi: saber com operar amb la informació (aprendre a aprendre).
- Les competències: és a dir, capacitat d’actuar d’acord a una manera concreta. És coneixement és quelco a saber, però no garanteix actuar de forma competent i conseqüent.
- Ser crític i autocrític amb tot el que envolta la publicitat.

Desenvolupar una lectura crítica de la publicitat és desenvolupar la capacitat de realitzar lectures crítiques en general. Aquesta habilitat tan sols es pot adquirir mitjançant l’exercici intelectual i la pràctica de competencies personals en clau crítica.

Sense anàlisi crític no hi ha una veritable llibertat intel·lectual, i sense llibertat intel·lectual no hi ha autonomia personal.

Entrada 10: la funció social de la publicitat

La publicitat és una pràctica comunicativa destinada a difondre o informar al públic sobre un bé o servei, a través dels mitjans de comunicació, amb l’objectiu de motivar l’acció dels consumidors.

Per a la consecució dels seus objectius, la publicitat es serveix de múltiples recursos, com ara:

- explicar histories,
- realitzar la funció barda, és a dir, cantar gestes.
- Construir ritus
- Construir models

La publicitat, doncs, fa una construcció simplificada de la realitat, prenent valors i models de la societat. En Eduardo García afirma el mateix, afegint, però, que no és culpa expressa de la publicitat. Expressa que la publicitat ha evolucionat cap a estils més agressius perquè els consumidors ho han acceptat. Discutible per interessant aportació.

Tanmateix, la publicitat no és només un mirall, com afirma l’Ángel Parada; sinó també un model a seguir. És a dir, estableix uns canons, tipifica i categoritza realitats, per a després retornar-les a la societat (en forma dels models esmentats). D’aquesta manera, una de les finalitats de la publicitat és orientar l’acció dels subjectes consumidors.

D’aquesta manera, la publicitat no amaga la seva finalitat lucrativa, tal i com afirma Fernando Herrero. Per això s’ha anat desenvolupant la tècnica publicitària, per tal de perfeccionar la provocació del impuls consumista.

Aquesta evolució de la tècnica publicitària gira entorn la renovació constant de les estratègies de marketing, passant del caràcter merament informatiu dels inicis de la publicitat a la seducció emocional dels consumidors. En Enrique Astuy refuta aquesta argumentació al afirmar que aquest fenomen, en part, es deu a la saturació publicitària actual. Conseqüentment, contempla que la finalitat de la publicitat ha migrat de la difusió a la seducció. Seduir al públic, arribar a la fibra, provocar la llagrimeta etc., és la millor estratègia per a romandre en la ment dels consumidors.

Aquesta evolució de la publicitat ha provocat diverses “interferències” en el si de la societat. Per exemple, en la capacitat d’esdevenir un agent principal en la personalització de la massa social. Amb personalització entenem la capacitat per esdevenir uns ens de referència en els processos de socialització. L’exemple de la influència que generen les marques ho fa evident.
D’aquesta manera, es pot afirmar que la publicitat intervé en els processos de producció i reproducció social, fent dels consumidor uns titelles als serveis dels interessos de mercat.

És en aquests interessos de mercat on jau l’arrel del conflicte que suscita la publicitat, doncs demostra ser una eina bàsica del capitalisme. La publicitat te la funció de catalitzar l’ampli ventall dels productes que s’ofereixen, per tal d’agilitzar els sistemes de producció. La publicitat actua com a engranatge del sistema productiu capitalista; “d’aquí que la producció presenti una gran aparença de diversitat però sempre dins del mateix esquema (...), productes congruents amb la forma de vida que imposa el capitalisme”.

La publicitat és més especulativa que comunicativa.

Webs consultades
Bertrumpia.blogspot.com, blog d’una companya de classe.
D’aquest blog he prés algunes referencies, com la Vicent Marqués.