A mode de context, destacar que, al llarg dels anys, em va tocar viure el impàs de la Ley de Educación del 1970, (LGE) a la Ley Orgànica de Ordenación del Sistema Educativo de España del 1990 (LOGSE); passant de la E.G.B a la E.S.O, i sent la primera generació que cursava per primera vegada l’Educació Secundària Obligatòria integrament. Al institut, el professorat sempre els hi feia la gràcia dir-nos que érem la “quinta” experimental del nou sistema educatiu, uns conillets d’índies.
Tan sols afegir, que durant el transcurs de la meva escolarització obligatòria vaig “gaudir” de cursar els estudis en una escola-institut concertada, amb una sola línia per curs, i de caire molt familiar (i ja sabem que aquest perfil d’escola facilita l’ús de metodologies participatives-constructivistes pròpies de corrents pedagògiques més benintencionades que útils).
A l’hora de discriminar l’impacte rebut per les tecnologies educatives, hauríem de diferenciar dos nivells: el de tecnologies educatives del moment, i el de les noves tecnologies de la època.
A nivell de tecnologies educatives:
Durant els anys d’E.G.B (dels 6 als 12 anys), puc afirmar amb rotunditat que vem ser víctimes de vídeo. Durant el denominat “cicle mitja” i “cicle superior” de la E.G.B de meitats dels 90 van emergir el vídeos formatius com a suport a la docència, alhora que es considerava com un recurs didàctic revelador. Per aquelles èpoques, a més, no s’emprava el suport audiovisual com a mitjà interactiu i facilitador de la construcció del propi aprenentatge. Tot al contrari, era un substitut del docent en tota regla. D’aquesta manera, moltes assignatures eren impartides per d
os o més docents, un de carn i ossos, i els altres de dibuix animat. Per exemple, a “Ciències de la naturalesa” comptàvem amb els entranyables personatges de “La vida es así” o la familiar veu en off dels documentals del National Geogrhapic; a “Ciències del medi social” ens impartien lliçons els personatges de “Erase una vez el hombre” o el “draqui” un drac lila de “Història de Catalunya”; o el monstre Muzzy, de la serie anglesa “Big Muzzy”, el personatge animat més extravagant i repel•lent amb els que ens vem creuar. Estic convençut que vem consumir suficients hores de vídeos formatius com per avorrir aquest recurs per sempre més.Les altres tecnologies educatives que recordo amb claredat dels anys de la E.G.B són les làmines educatives, i les diapositives i transparències.
Les làmines educatives eren fulls DIN-A4 que, a mode temàtic, et proposaven un enigma a mode d’activitat, i relacionat amb els continguts del temari de l’assignatura.
Aquest recurs s’emprava com a complement dels exercicis mecànics i de repetició del llibre de text. Molt sovint, aquestes làmines, eren extremadament senzilles i pretenien ser un accessori lúdic per a vehicular aprenentatges. Per sort, o per desgràcia, aquest recurs tan sols el recordo com a l’activitat afegida per aquells que acabaven amb brevetat els exercicis que fèiem a l’aula. Tan sols van ser presents fins al principis del Cicle Superior de la E.G.B.
Les diapositives i transparències van ser quelcom habitual durant el cicle superior de la E.G.B, i gran part de la E.S.O. Tanmateix, durant tot aquest temps ja començaven a evidenciar-se com a recursos obsolets. Tot i això, els docents de la meva escola van persistir durant anys, insistint en que continuava servint com a complement en algunes classes. La estranya nostàlgia del professorat vers aquest recurs, xocava amb la incredulitat dels estudiants (que ja érem ésser televisius en un 80%). Les diapositives eren el recurs estàndard de les classes de “Ciències de la Naturalesa”, quan els vídeos formatius esmentats anteriorment ja els havíem vist dues o tres vegades. Les sessions amb diapositives, sempre a les fosques, eren lentes i tedioses, i quasi mai acabaves de percebre bé el que es projectava (suposem que el desgast del temps passava factura en aquest tipus de suport).
Les transparències, per la seva part, s’empraven com a recurs de classes abstractes com àlgebra, o “Ciències del Medi Social”. Habitualment, la informació que aportaven les transparències eren quantitatives, essent dades numèriques i gràfiques els continguts més freqüents.
Si ja era difícil comprendre les transparències del professorat (escrites amb rotulador, amb una lletra poc intel•ligible, i amb formes esquemàtiques inconcebibles per a la ment d’un infant), assimilar les transparències que fèiem els estudiants era kafkià.
Tot i que mai ens van a ensenyar a com presentar una transparència, sempre ens en van exigir a partir de 6 d’E.G.B fins a 4rt d’E.S.O.
A nivell de noves tecnologies educatives
Els meus inicis en e
l món de la informàtica comencen a 3r d’E.G.B (el 1993), quan comencem a fer una hora setmanal amb ordinadors com a eina de treball. La voluntat era que ens iniciéssim en aquest nou món que semblava descobrir-se a passes gegants.Els primers ordinadors amb els que vaig interactuar eren ordinadors IBM, que es caracteritzaven per ser, cada un d’ells completament diferent i del tot incompatible, no tenien en comú ni hardware ni, en moltes ocasions, el software! Recordo com jugàvem a LEGO amb els ordinadors, posant i traient el que li deien “extensions” (hardware de grans dimensions que podies anar encaixant, literalment, per ampliar el sistema).
Al estar a meitats dels 90, el sistema operatiu que ens (intentaven) ensenyar era el MS-DOS, que feia anys que havia desbancat l’anomenat CP/M (del qual no ens van explicar res més que el nom).
El MS-DOS (de MicroSoft Disk Operating System) és el sistema operatiu de disc de Microsoft, que va reemplazar tota la resta, i que va fer possible la expansió de l’empresa IBM-PC.
El MS-DOS es podria resumir com una pantalla negre, i un llenguatge aliè que, suposadament, havíem d’aprendre. Dic suposadament, perquè mai ens van explicar qüestions tècniques, tan sols ens feien aprendre, de forma mecànica, les “claus” per accedir a diferents programes. No era d’estranyar que per desídia acabessis teclejant aleatòriament fins que passava quelcom novedós.
Dels primers anys amb el MS-DOS, només recordo un programa i el primer joc d’ordinador que vaig descobrir.
El joc (el “prince of persia”) no deixa de ser anecdòtic, però EL programa no. Parlo de programa en singular, per destacar la exclusivitat que tenia. M’estic referint al “Logo”.
La definició que en fa la viquipedia és la següent: “Logo es un lenguaje de alto nivel en parte funcional en parte estructurado, de muy fácil aprendizaje, razón por la cual suele ser el lenguaje de programación preferido para trabajar con niños y jóvenes”.
Aquesta definició diu veritats a mitges. En quan a que és un llenguatge d’alt nivell, és objectivament cert. En quan a la facilitat per a l’aprenentatge del mateix, postulo pel no. El Logo no era un programa “fàcil”, era una tasca pesada, monòtona i tediosa.
La idea de realitzar els famosos “gràfics tortuga” era pertorbadora. Els gràfics tortuga consistien en donar instruccions a un cursor de la pantalla (que anomenàvem tortuga), fent servir la inclinació dels graus per a direccionar-lo. L’objectiu de cada sessió era completar un seguit de figures (un rombe, una flor, una casa...) donant instruccions amb el Logo. A més, o feiem per grups de treball, és a dir, que un treballava mentre la resta divagava.
A partir de 6è d’E.G.B (1996) la cosa canvia dràsticament. Els ordinadors evolucionen d’un dia per l’altre i, quan ja teníem quatre nocions adquirides amb MS-DOS, apareix i es consolida el sistema operatiu windows (a la meva escola).
Quan arriben els nous ordinadors (ara sí, idèntics en hardware i software), els tutorials de windows es posen a l’ordre del dia, fins al final de la E.S.O.
En qüestió de mesos vem treballar amb el “windows 3.0”, el ”windows 3.1”, i el “windows 95”. Durant el transcurs de la E.S.O apareix el “windows 98”, però no se’l destaca excessivament, sense masses explicacions.
Amb el sistema operatiu windows vem començar a desenvolupar el perfil d’”usuaris”, és a dir, que empràvem de forma quotidiana l’ordinador per a múltiples tasques. Per a tal empresa calia començar a dominar nous programes, com el Office, l’Excel, el power point, l’Acces, el Paint (i després Photoshop) etc.
Paral•lelament a l’expansió de windows, el 1996 es caracteritza per l’arribada d’internet a l’escola (a casa encara resultava quelcom aparatós).
En les seves primeres versions, Internet era de navegació lenta, interrumpida amb freqüència, i amb menys versatilitats que enguany. Tot i això, era de fàcil maneig i atractiu en quant a les possibilitats que oferia.
A l'Institut, per treballar amb Internet vem començar amb les insofribles classes teòriques sobre la seva història i evolució. Tanmateix, era divertit veure al professorat parlant de quelcom que, pràcticament, desconeixien.
Vem comerçar a treballar en xarxa; a fer exploracions formals d’informació a través de la xarxa; a discernir entre conceptes com “servidor”, “navegador”, “portal web”.
Els mètodes semblaven canviar al temps que les noves tecnologies. Ens pensàvem que passaríem de qüestions tècniques (com el Ms-Dos, o el programa Logo) a qüestions estètiques (com el disseny i creació de pàgines web) sense problemes. Un cop més, els estudiants ens equivocàvem i, novament, ens veiem immersos en letàrgiques sessions teorico-pràctiques sobre llenguatge informàtic. En aquesta ocasió, l’HTML.
L’HTML, sigles de HyperText Markup Language (Llenguatge de Marcat de Hipertext), és el llenguatge de marques predominant per a l’elaboració de pàgines web. És usat per a descriure l’estructura i el contingut en forma de text, així com per complementar el text amb objectes tals com imatges.
De la mateixa manera que el MS-DOS, el llenguatge HTML va suposar un aprenentatge costós i mal fixat. Un cop més, el professorat (en el meu cas) no va saber transmetre uns continguts nous.
Breus conclusions personals
En acabar la escolarització obligatòria, la tecnologia va continuar avançant, però molts no vem seguir el seu ritme.
A partir del Batxillerat, en endavant, les actualitzacions de les noves tecnologies les podies emprar, o no. Però no vaig notar el mateix entusiasme per part del professorat per convenç-se’m de que m’actualitzes jo també. D’aquesta manera, l’ús de les noves tecnologies passava a formar d’una opció personal més que una obligació.
Només a la facultat de pedagogia, m’he retrobat amb sessions que es replantegin l’ús de les noves tecnologies, i ens exigeixin que ens actualitzem i les adquirim com a eines de treball.
Sincerament, és d’agraïr que s’aprofundeixi en el tema, però sense canonitzar les novetats tecnològiques d’ara com es va fer en el passat amb els vídeos formatius, les diapos i transparències, o l’obligació de pilotar programes mancats d’imaginació com el Logo.
Sabem de sobre que el que avui es innovador demà, possiblement, estigui obsolet. Siguem sostenibles doncs.
Web grafia
http://es.wikipedia.org/wiki/Logo_%28inform%C3%A1tica%29 (entrada Logo)
http://es.wikipedia.org/wiki/HTML (entrada HTML)
http://es.wikipedia.org/wiki/Microsoft_Windows (entrada Windows)
http://www.maestrosdelweb.com/principiantes/la-historia-de-ibm/ (web sobre IBM)
http://es.wikipedia.org/wiki/MS-DOS (entrada MS-DOS)
