Entrada 3: Anàlisi d'un anunci publicitari

"Be water my friend"

No és tracta de l’anunci que més m’agrada, però sí dels millors que he vist. I pel que tinc entès no sóc l’únic que el te present, doncs el món publicitari el té considerat com un dels més innovadors dels últims anys.
Si realitzem una exploració formal de l’anunci, aquest mostra un fragment d’una entrevista a Bruce Lee, on l’actor de cinema fa una argumentació de caire filosòfic.
L’anunci en sí dura un minut escàs, i anuncia una prestigiosa empresa d’automòbils tot i no mostrar el producte. Aquest anunci s’emmarca dins d’una estratègia publicitària de l’empresa en qüestió, que signa tota una col·lecció d’anuncis sota el mateix eslogan publicitari (“t’agrada conduïr?)
La finalitat de l'anunci és crear una imatge dinàmica del producte, així com mantenir un simbolisme entorn el mateix.
La intenció del missatge publicitari és no subestimar el seu públic potencial i generar la creença que els compradors d'aquell producte (el cotxe en el nostre cas) són persones segures de si mateixes (doncs no requereixen veure el cotxe en qüestió per a voler compar-lo).

Enllaç a l'anunci analitzat

Annex: reflexió entron la comunicació publicitària

Al intentar comprendre perquè un idea tant senzilla com la de l’anunci ha triomfat tant, he redescobert la funció de la publicitat, tant en el pla comercial com en el comunicatiu.
A grans trets, la publicitat és una forma de comunicació que posa en relació a fabricants i consumidors. És a dir, que propicia el contacte entre el món productiu i la societat de consum. La publicitat és una comunicació pagada i ,per tant, de naturalesa comercial. Així doncs, la publicitat segueix criteris gerencials, per tal d’obtenir les finalitats que es proposen.
Conseqüentment, la publicitat és una activitat comunicativa imprescindible per al lliure mercat.
Entorn la publicitat existeix un procés de comunicació interactiu entre emissors (productors) i receptors (consumidors). Remarcar aquest fet és important, doncs reconèixer la publicitat com activitat comunicativa és reconèixer la necessària responsabilitat vers aquesta pràctica.
Els límits ètics de la publicitat són un tema de debat encara per resoldre, d’ençà que les exigències del mercat van propiciar un pas endavant en el sector: per a vendre ja no n’hi ha prou en oferir un producte. És necessari donar-lo a conèixer. I per donar-lo a conèixer (quasi) tot està permès.
Actualment, la publicitat competitiva passa per exposar els valors qualitatius que distingeix el producte, anant quasi sempre a cercar les emocions primàries. El camp de les emocions és el nou terreny publicitari per a estimular la demanda.
En aquesta nova concepció imperen els criteris del sistema econòmic del lliure mercat capitalista. Mitjançant la diferenciació i la creació de caràcters simbòlics, allò que es ven no és una realitat objectiva sinó una construcció simbòlica del producte.
És a dir, la publicitat ja fa temps que no te per funció realitzar senzilles presentacions del producte a vendre (encara que perdurin alguns anuncis d’aquest caire). El que realment es ven és la ‘imatge’ creada entorn el producte.
És a través de la ‘imatge’ o símbol que una empresa/marca/producte aconsegueix captivar al seu públic potencial (o target), i així reforçar actituds socials positives vers el producte.
En certa manera, la publicitat, actualment, busca convèncer al consumidor i no ‘obligar-lo’ a comprar. El fet de convèncer significa buscar l’assentiment del receptor. Es tracta, doncs, de buscar les raons i arguments que estan acceptades pel destinatari. Ergo, la publicitat és manipulació.
I aquesta manipulació està al servei de la ideologia econòmica del capitalisme, essent la seva raó de ser la persuasió vers la tendència consumista. I aquesta finalitat lucrativa és la que queda al cap i a la fi, encara que facin servir la imatge de Bruce Lee o John Lennon, o s’aprofitin de construccions simbòliques per abordar les emocions.
Per molt art que puguin tenir alguns anuncis, mai podem oblidar quin és el seu objectiu real. A més, vendre imatge és vendre fum.
Si més no, per no viure enganyats. Diferent seria que algú aprofités que la comunicació publicitària és una comunicació de masses per a capgirar consciències (sense vendre res, és clar!).
Però això ja són paraules majors, i no crec que es tingui ni la voluntat ni els mitjans per fer-ho.
Temps al temps,mai se sap...

Entrada 2: Reflexió sobre el videomuntatge "La haine", la violència política

Quan es va plantejar la realització de la pràctica del muntatge d’un vídeo de curta durada, de seguida em va venir al cap la temàtica plantejada en el meu ‘curt’: la violència política.

Ja fa mesos que ens arriben els “ecos” dels disturbis de Grècia; de la lluita fratricida dels “camises vermelles” de Tailàndia; de la repressió política d’ Euskal Herria; del vandalisme del banelieus de París; de les manifestacions violentes d’Iran; i dels, ja sempre presents, atemptats d’Irak, Afganistan i Pakistan, entre d’altres.

Els exemples esmentats responen a conflictes on intervenen agents polítics i socials, ja siguin de les classes dirigents (forces armades o policials),grups no estatals o clandestins (organitzacions polítiques armades), com de la base social (estrats de la societat civil).

La finalitat del videomuntatge és obrir el debat social i polític en el que es planteja un dels interrogants clau: existeix una forma ètica d’exercir la violència?

Tal i com es mostra al vídeo, en Malcom X considera que ”la violència política és un fenomen espontani que s’exerceix arreu del planteta per part de les societats civils com a últim recurs d’autodefensa per a salvaguardar-se a si mateix de les misèries d’un sistema salvatge que segrega les minories. Aquest raonament em fa considerar legitima aquesta violència.”

Annex: Breu assaig sobre la violència política

Cal deixar clar d’entrada que la violència, entesa com a expressió de l’atribut humà de l’agressivitat, té una dimensió ideològica evident.

Històricament, a través de diversos mecanismes de socialització com l’estructura educacional, els mass-meda, les religions etc., la classe dominant ha anat configurant un sistema de valors i normes socials que han tendit a perpetuar i justificar el seu domini.

En aquest procés històric, les classes dirigents han exercit la violència de forma constant per afiançar el seu poder polític, ja sigui a través de l’ampar de l’Estat i les institucions, o de les forces armades i policials.

Aquesta violència històrica, però, s’ha vist manipulada de forma ideològica des de les cotes del poder, establint tres eixos:

- Ocultar la violència estructural com a mecanisme de poder

- Legitimar la repressió institucional

- Deslegitimar tota violència social contra el sistema.

En aquest marc sorgeixen les nocions de violència directa (o ofensiva / autodefensiva) i violència indirecta (o estructural). A través de la manipulació i desinformació ideològica es tendeix a adscriure un caràcter significativament més negatiu a la violència directa que a la indirecta.

Així es condemnen les destrosses i atemptats de la propietat pública o privada; però no succeeix el mateix amb la misèria, la pobresa, la carència de vivenda o de salut pública. O dit d’una altre manera, es considera social i culturalment pitjor “atacar” que deixar morir..

És un fet constatat com les classes dirigents empren tots els mecanismes al seu abast per reconduir qualsevol signe de descontent social, fins aconseguir diluir i desviar l’atenció que pot causar el impacte de qualsevol expressió de violència estructural.

I en aquest context és on sorgeix la pregunta inevitable: existeix una forma ètica d’exercir la violència?

Està clar que si acceptem els sistema de valors imperants com a barem, entendre el recurs de la violència amb la conclusió que la violència exercida per la base social sempre serà reprovable. Afirmarem que és terrorisme, imaginant guerra, insurrecció i subversió.

Per contra, si s’aconsegueix transcendir el límit de la moral general i reconstruir el sistema de valors i creences des de la base social, es pot desmitificar l’ús de la violència per part de les masses, ubicar-la en el seu context particular com a fenomen socio-polític.

És llavors quan la violència es pot entendre moralment vàlida i políticament viable. La viabilitat política, però, s’ha de correspondre SEMPRE amb la direcció del canvi social necessari per a eradicar parcial o definitivament la violència estructural creada pel sistema capitalista.

La única forma ètica d’exercir la violència està en posar-la al servei del canvi social per la dignitat humana.

La violència revolucionaria es pot entendre, doncs, com una forma específica de manifestació ètica, ja que ni persegueix la destrucció de l’ésser humà i el seu entorn, ni l’explotació de l’home per l’home. Tot al contrari, es tracta d’un període molt breu d’activitat subversiva per a la transformació. La violència mai és una finalitat en si mateixa, sinó un dels mitjans disponibles per a desplegar la lluita popular que ens encamini cap a una nova societat.

2. Bibliografia

J. Avilés i A. Herrerín. “El nacimientodel terrorismo en Occidente. Anarquía, nihilismo y violencia revolucionària”. Ed: Siglo XXI (2008).

Anònim: La violència política. Fanzine