Ja fa mesos que ens arriben els “ecos” dels disturbis de Grècia; de la lluita fratricida dels “camises vermelles” de Tailàndia; de la repressió política d’ Euskal Herria; del vandalisme del banelieus de París; de les manifestacions violentes d’Iran; i dels, ja sempre presents, atemptats d’Irak, Afganistan i Pakistan, entre d’altres.
Els exemples esmentats responen a conflictes on intervenen agents polítics i socials, ja siguin de les classes dirigents (forces armades o policials),grups no estatals o clandestins (organitzacions polítiques armades), com de la base social (estrats de la societat civil).
La finalitat del videomuntatge és obrir el debat social i polític en el que es planteja un dels interrogants clau: existeix una forma ètica d’exercir la violència?
Tal i com es mostra al vídeo, en Malcom X considera que ”la violència política és un fenomen espontani que s’exerceix arreu del planteta per part de les societats civils com a últim recurs d’autodefensa per a salvaguardar-se a si mateix de les misèries d’un sistema salvatge que segrega les minories. Aquest raonament em fa considerar legitima aquesta violència.”
Annex: Breu assaig sobre la violència política
Cal deixar clar d’entrada que la violència, entesa com a expressió de l’atribut humà de l’agressivitat, té una dimensió ideològica evident.
Històricament, a través de diversos mecanismes de socialització com l’estructura educacional, els mass-meda, les religions etc., la classe dominant ha anat configurant un sistema de valors i normes socials que han tendit a perpetuar i justificar el seu domini.
En aquest procés històric, les classes dirigents han exercit la violència de forma constant per afiançar el seu poder polític, ja sigui a través de l’ampar de l’Estat i les institucions, o de les forces armades i policials.
Aquesta violència històrica, però, s’ha vist manipulada de forma ideològica des de les cotes del poder, establint tres eixos:
- Ocultar la violència estructural com a mecanisme de poder
- Legitimar la repressió institucional
- Deslegitimar tota violència social contra el sistema.
En aquest marc sorgeixen les nocions de violència directa (o ofensiva / autodefensiva) i violència indirecta (o estructural). A través de la manipulació i desinformació ideològica es tendeix a adscriure un caràcter significativament més negatiu a la violència directa que a la indirecta.
Així es condemnen les destrosses i atemptats de la propietat pública o privada; però no succeeix el mateix amb la misèria, la pobresa, la carència de vivenda o de salut pública. O dit d’una altre manera, es considera social i culturalment pitjor “atacar” que deixar morir..
És un fet constatat com les classes dirigents empren tots els mecanismes al seu abast per reconduir qualsevol signe de descontent social, fins aconseguir diluir i desviar l’atenció que pot causar el impacte de qualsevol expressió de violència estructural.
I en aquest context és on sorgeix la pregunta inevitable: existeix una forma ètica d’exercir la violència?
Està clar que si acceptem els sistema de valors imperants com a barem, entendre el recurs de la violència amb la conclusió que la violència exercida per la base social sempre serà reprovable. Afirmarem que és terrorisme, imaginant guerra, insurrecció i subversió.
Per contra, si s’aconsegueix transcendir el límit de la moral general i reconstruir el sistema de valors i creences des de la base social, es pot desmitificar l’ús de la violència per part de les masses, ubicar-la en el seu context particular com a fenomen socio-polític.
És llavors quan la violència es pot entendre moralment vàlida i políticament viable. La viabilitat política, però, s’ha de correspondre SEMPRE amb la direcció del canvi social necessari per a eradicar parcial o definitivament la violència estructural creada pel sistema capitalista.
La única forma ètica d’exercir la violència està en posar-la al servei del canvi social per la dignitat humana.
La violència revolucionaria es pot entendre, doncs, com una forma específica de manifestació ètica, ja que ni persegueix la destrucció de l’ésser humà i el seu entorn, ni l’explotació de l’home per l’home. Tot al contrari, es tracta d’un període molt breu d’activitat subversiva per a la transformació. La violència mai és una finalitat en si mateixa, sinó un dels mitjans disponibles per a desplegar la lluita popular que ens encamini cap a una nova societat.
2. Bibliografia
J. Avilés i A. Herrerín. “El nacimientodel terrorismo en Occidente. Anarquía, nihilismo y violencia revolucionària”. Ed: Siglo XXI (2008).
Anònim: La violència política. Fanzine
No hay comentarios:
Publicar un comentario