Fagocitosi

Entrada 4: Valoració de la realització de la webquest

2010-06-01T08:59:00.001-07:00

Després d’haver elaborat la meva pròpia webquest (des de la planificació dels continguts fins al seu disseny) he de reconèixer que aquest recurs ofereix diversos avantatges a l’hora de vehicular aprenentatges.

Aspectes a destacar

1) Com a estratègia didàctica: és un molt bon recurs per a desenvolupar i aprofundir en diversos continguts curriculars. En aquest sentit, la llibertat de l’educador per a encabir qualsevol contingut i estructurar els aprenentatges és total. Aquest aspecte possibilita recórrer a la web quest com a eina facilitadora dels aprenentatges. Conseqüentment, la web quest és un tipus d’activitat notable per a complementar els processos d’ensenyament-aprenentatge.
Aquesta eina, tot i provenir de l’educador, està pensada per a que sigui utilitzada per l’estudiant en primer persona, essent el protagonista de l’acció educativa. Aquest fet amplia l’autonomia de l’estudiant en la gestió dels aprenentatges que es vehiculen a través de la web quest. És molt probable que aquesta autonomia es correlacioni amb el desenvolupament de la capacitat analítica i el pensament crític dels estudiants.
A més, les possibilitats de les web quest permet treballar en subgrups per a tirar endavant les tasques encomanades; fet que facilita el treball en equip.
Conseqüentment, les web quests són eines didàctiques que faciliten la construcció de coneixements en primera persona, és a dir de forma autònoma, i facilita experiències d’aprenentatge prou significatives per als estudiants (si s’empren de forma sostenible i no s’abusa del recurs).

2) Com a tecnologia educativa: si ens centrem en la dimensió tecnològica d’aquest recurs didàctic cal destacar els avantatges i inconvenients del mateix.
Avantatges de la web quest: com a suport tecnològic és interessant destacar el maneig implícit de les TIC que incorpora la idea. A més de facilitar la investigació guiada d’internet, és un suport útil per a aprendre a gestionar la informació de forma sostenible (doncs exigeix capacitat d’anàlisi i síntesi de la informació per part de l’estudiant).
Com a suport tecnològic, la web quest és una eina interactiva i integrada en la realitat tecnològica actual. A més, inclou la possibilitat d’adaptar el recurs a l’edat que es pretengui, doncs depèn de l’educador planificar els continguts i activitats de la web quest.
El suport, doncs, és flexible a les exigències educatives singulars.

3) Inconvenients de la web quest: el principal inconvenient que he pogut identificar és la facilitat amb la que el recurs es pot quedar obsolet.
Les noves tecnologies és el que tenen: requereixen d’una renovació constant per a no quedar-se enrere. Si més no, convé actualitzar les versatilitats periòdicament per no esdevenir una eina desfasada. No oblidem que el caràcter innovador de la que actualment disposen és el pal de paller per a que esdevinguin experiències significatives.
És probable que en el seu “naixement”, les web quests oferien unes expectatives que s’han diluït amb el temps. Això és conseqüència dels “avenços” que incorpora cada generació en matèria de comprensió i maneig de les noves tecnologies. A aquest fet , cal sumar-hi la figura dels educadors que, molt sovint, no disposen dels coneixements suficients sobre l’aplicació de les noves tecnologies. Això genera un distanciament passiu entre educadors i estudiants, al no compartir una mateixa base (sovintment, més amplia per part dels estudiants).
Si els educadors veuen la web quest com a una revelació s’equivocaran. No es pot recórrer a les web quest com a quelcom innovador i motivador de forma continuada en el temps. No es tracta de situar la web quest com el millor dels recursos didàctics per a generar experiències d’aprenentatge significatives. No es tracta de considerar la web quest com un suport tecnològic insubstituïble.
Els estudiants d’avui, molt probablement, trobin les web quest com una tasca qualsevol, per molt informatitzada que estigui. Ja no els hi ve de nou interactuar amb internet per a extreure’n aprenentatges, doncs esta a l’ordre del dia (tant a l’escola/instituts com a la vida privada). En conseqüència, pels estudiants, una web quest no va més enllà de ser una tasca a fer, amb un model digital acord amb els temps que corren.

Conclusions personals

La realització de la web quest m’ha facilitat actualitzar-me com a pretès educador. La necessitat de manejar un nou programari (dreamweaver, en el nostre cas), m’ha permès plantejar-me diverses qüestions sobre el domini de les TIC. En aquest sentit, he reflexionat entorn la figura de l’educador vers les noves tecnologies, arribant a les conclusions reflectides en aquest article.

Entrada 3: Anàlisi d'un anunci publicitari

2010-05-30T10:31:00.000-07:00

"Be water my friend"

No és tracta de l’anunci que més m’agrada, però sí dels millors que he vist. I pel que tinc entès no sóc l’únic que el te present, doncs el món publicitari el té considerat com un dels més innovadors dels últims anys.
Si realitzem una exploració formal de l’anunci, aquest mostra un fragment d’una entrevista a Bruce Lee, on l’actor de cinema fa una argumentació de caire filosòfic.
L’anunci en sí dura un minut escàs, i anuncia una prestigiosa empresa d’automòbils tot i no mostrar el producte. Aquest anunci s’emmarca dins d’una estratègia publicitària de l’empresa en qüestió, que signa tota una col·lecció d’anuncis sota el mateix eslogan publicitari (“t’agrada conduïr?)
La finalitat de l'anunci és crear una imatge dinàmica del producte, així com mantenir un simbolisme entorn el mateix.
La intenció del missatge publicitari és no subestimar el seu públic potencial i generar la creença que els compradors d'aquell producte (el cotxe en el nostre cas) són persones segures de si mateixes (doncs no requereixen veure el cotxe en qüestió per a voler compar-lo).

Enllaç a l'anunci analitzat

Annex: reflexió entron la comunicació publicitària

Al intentar comprendre perquè un idea tant senzilla com la de l’anunci ha triomfat tant, he redescobert la funció de la publicitat, tant en el pla comercial com en el comunicatiu.
A grans trets, la publicitat és una forma de comunicació que posa en relació a fabricants i consumidors. És a dir, que propicia el contacte entre el món productiu i la societat de consum. La publicitat és una comunicació pagada i ,per tant, de naturalesa comercial. Així doncs, la publicitat segueix criteris gerencials, per tal d’obtenir les finalitats que es proposen.
Conseqüentment, la publicitat és una activitat comunicativa imprescindible per al lliure mercat.
Entorn la publicitat existeix un procés de comunicació interactiu entre emissors (productors) i receptors (consumidors). Remarcar aquest fet és important, doncs reconèixer la publicitat com activitat comunicativa és reconèixer la necessària responsabilitat vers aquesta pràctica.
Els límits ètics de la publicitat són un tema de debat encara per resoldre, d’ençà que les exigències del mercat van propiciar un pas endavant en el sector: per a vendre ja no n’hi ha prou en oferir un producte. És necessari donar-lo a conèixer. I per donar-lo a conèixer (quasi) tot està permès.
Actualment, la publicitat competitiva passa per exposar els valors qualitatius que distingeix el producte, anant quasi sempre a cercar les emocions primàries. El camp de les emocions és el nou terreny publicitari per a estimular la demanda.
En aquesta nova concepció imperen els criteris del sistema econòmic del lliure mercat capitalista. Mitjançant la diferenciació i la creació de caràcters simbòlics, allò que es ven no és una realitat objectiva sinó una construcció simbòlica del producte.
És a dir, la publicitat ja fa temps que no te per funció realitzar senzilles presentacions del producte a vendre (encara que perdurin alguns anuncis d’aquest caire). El que realment es ven és la ‘imatge’ creada entorn el producte.
És a través de la ‘imatge’ o símbol que una empresa/marca/producte aconsegueix captivar al seu públic potencial (o target), i així reforçar actituds socials positives vers el producte.
En certa manera, la publicitat, actualment, busca convèncer al consumidor i no ‘obligar-lo’ a comprar. El fet de convèncer significa buscar l’assentiment del receptor. Es tracta, doncs, de buscar les raons i arguments que estan acceptades pel destinatari. Ergo, la publicitat és manipulació.
I aquesta manipulació està al servei de la ideologia econòmica del capitalisme, essent la seva raó de ser la persuasió vers la tendència consumista. I aquesta finalitat lucrativa és la que queda al cap i a la fi, encara que facin servir la imatge de Bruce Lee o John Lennon, o s’aprofitin de construccions simbòliques per abordar les emocions.
Per molt art que puguin tenir alguns anuncis, mai podem oblidar quin és el seu objectiu real. A més, vendre imatge és vendre fum.
Si més no, per no viure enganyats. Diferent seria que algú aprofités que la comunicació publicitària és una comunicació de masses per a capgirar consciències (sense vendre res, és clar!).
Però això ja són paraules majors, i no crec que es tingui ni la voluntat ni els mitjans per fer-ho.
Temps al temps,mai se sap...

Entrada 2: Reflexió sobre el videomuntatge "La haine", la violència política

2010-05-18T11:58:00.000-07:00

Quan es va plantejar la realització de la pràctica del muntatge d’un vídeo de curta durada, de seguida em va venir al cap la temàtica plantejada en el meu ‘curt’: la violència política.

Ja fa mesos que ens arriben els “ecos” dels disturbis de Grècia; de la lluita fratricida dels “camises vermelles” de Tailàndia; de la repressió política d’ Euskal Herria; del vandalisme del banelieus de París; de les manifestacions violentes d’Iran; i dels, ja sempre presents, atemptats d’Irak, Afganistan i Pakistan, entre d’altres.

Els exemples esmentats responen a conflictes on intervenen agents polítics i socials, ja siguin de les classes dirigents (forces armades o policials),grups no estatals o clandestins (organitzacions polítiques armades), com de la base social (estrats de la societat civil).

La finalitat del videomuntatge és obrir el debat social i polític en el que es planteja un dels interrogants clau: existeix una forma ètica d’exercir la violència?

Tal i com es mostra al vídeo, en Malcom X considera que ”la violència política és un fenomen espontani que s’exerceix arreu del planteta per part de les societats civils com a últim recurs d’autodefensa per a salvaguardar-se a si mateix de les misèries d’un sistema salvatge que segrega les minories. Aquest raonament em fa considerar legitima aquesta violència.”

Annex: Breu assaig sobre la violència política

Cal deixar clar d’entrada que la violència, entesa com a expressió de l’atribut humà de l’agressivitat, té una dimensió ideològica evident.

Històricament, a través de diversos mecanismes de socialització com l’estructura educacional, els mass-meda, les religions etc., la classe dominant ha anat configurant un sistema de valors i normes socials que han tendit a perpetuar i justificar el seu domini.

En aquest procés històric, les classes dirigents han exercit la violència de forma constant per afiançar el seu poder polític, ja sigui a través de l’ampar de l’Estat i les institucions, o de les forces armades i policials.

Aquesta violència històrica, però, s’ha vist manipulada de forma ideològica des de les cotes del poder, establint tres eixos:

- Ocultar la violència estructural com a mecanisme de poder

- Legitimar la repressió institucional

- Deslegitimar tota violència social contra el sistema.

En aquest marc sorgeixen les nocions de violència directa (o ofensiva / autodefensiva) i violència indirecta (o estructural). A través de la manipulació i desinformació ideològica es tendeix a adscriure un caràcter significativament més negatiu a la violència directa que a la indirecta.

Així es condemnen les destrosses i atemptats de la propietat pública o privada; però no succeeix el mateix amb la misèria, la pobresa, la carència de vivenda o de salut pública. O dit d’una altre manera, es considera social i culturalment pitjor “atacar” que deixar morir..

És un fet constatat com les classes dirigents empren tots els mecanismes al seu abast per reconduir qualsevol signe de descontent social, fins aconseguir diluir i desviar l’atenció que pot causar el impacte de qualsevol expressió de violència estructural.

I en aquest context és on sorgeix la pregunta inevitable: existeix una forma ètica d’exercir la violència?

Està clar que si acceptem els sistema de valors imperants com a barem, entendre el recurs de la violència amb la conclusió que la violència exercida per la base social sempre serà reprovable. Afirmarem que és terrorisme, imaginant guerra, insurrecció i subversió.

Per contra, si s’aconsegueix transcendir el límit de la moral general i reconstruir el sistema de valors i creences des de la base social, es pot desmitificar l’ús de la violència per part de les masses, ubicar-la en el seu context particular com a fenomen socio-polític.

És llavors quan la violència es pot entendre moralment vàlida i políticament viable. La viabilitat política, però, s’ha de correspondre SEMPRE amb la direcció del canvi social necessari per a eradicar parcial o definitivament la violència estructural creada pel sistema capitalista.

La única forma ètica d’exercir la violència està en posar-la al servei del canvi social per la dignitat humana.

La violència revolucionaria es pot entendre, doncs, com una forma específica de manifestació ètica, ja que ni persegueix la destrucció de l’ésser humà i el seu entorn, ni l’explotació de l’home per l’home. Tot al contrari, es tracta d’un període molt breu d’activitat subversiva per a la transformació. La violència mai és una finalitat en si mateixa, sinó un dels mitjans disponibles per a desplegar la lluita popular que ens encamini cap a una nova societat.

2. Bibliografia

J. Avilés i A. Herrerín. “El nacimientodel terrorismo en Occidente. Anarquía, nihilismo y violencia revolucionària”. Ed: Siglo XXI (2008).

Anònim: La violència política. Fanzine

Entrada 1: Impacte de les tecnologies educatives en el meu procés d’escolarització

2010-03-07T09:31:00.000-08:00

Si procuro fer memòria sobre el impacte de les tecnologies educatives en la meva trajectòria acadèmica, de seguida em venen al cap innumerables peces d’un puzzle quelcom difús.

A mode de context, destacar que, al llarg dels anys, em va tocar viure el impàs de la Ley de Educación del 1970, (LGE) a la Ley Orgànica de Ordenación del Sistema Educativo de España del 1990 (LOGSE); passant de la E.G.B a la E.S.O, i sent la primera generació que cursava per primera vegada l’Educació Secundària Obligatòria integrament. Al institut, el professorat sempre els hi feia la gràcia dir-nos que érem la “quinta” experimental del nou sistema educatiu, uns conillets d’índies.
Tan sols afegir, que durant el transcurs de la meva escolarització obligatòria vaig “gaudir” de cursar els estudis en una escola-institut concertada, amb una sola línia per curs, i de caire molt familiar (i ja sabem que aquest perfil d’escola facilita l’ús de metodologies participatives-constructivistes pròpies de corrents pedagògiques més benintencionades que útils).

A l’hora de discriminar l’impacte rebut per les tecnologies educatives, hauríem de diferenciar dos nivells: el de tecnologies educatives del moment, i el de les noves tecnologies de la època.

A nivell de tecnologies educatives:

Durant els anys d’E.G.B (dels 6 als 12 anys), puc afirmar amb rotunditat que vem ser víctimes de vídeo. Durant el denominat “cicle mitja” i “cicle superior” de la E.G.B de meitats dels 90 van emergir el vídeos formatius com a suport a la docència, alhora que es considerava com un recurs didàctic revelador. Per aquelles èpoques, a més, no s’emprava el suport audiovisual com a mitjà interactiu i facilitador de la construcció del propi aprenentatge. Tot al contrari, era un substitut del docent en tota regla. D’aquesta manera, moltes assignatures eren impartides per dos o més docents, un de carn i ossos, i els altres de dibuix animat. Per exemple, a “Ciències de la naturalesa” comptàvem amb els entranyables personatges de “La vida es así” o la familiar veu en off dels documentals del National Geogrhapic; a “Ciències del medi social” ens impartien lliçons els personatges de “Erase una vez el hombre” o el “draqui” un drac lila de “Història de Catalunya”; o el monstre Muzzy, de la serie anglesa “Big Muzzy”, el personatge animat més extravagant i repel•lent amb els que ens vem creuar. Estic convençut que vem consumir suficients hores de vídeos formatius com per avorrir aquest recurs per sempre més.

Les altres tecnologies educatives que recordo amb claredat dels anys de la E.G.B són les làmines educatives, i les diapositives i transparències.

Les làmines educatives eren fulls DIN-A4 que, a mode temàtic, et proposaven un enigma a mode d’activitat, i relacionat amb els continguts del temari de l’assignatura.
Aquest recurs s’emprava com a complement dels exercicis mecànics i de repetició del llibre de text. Molt sovint, aquestes làmines, eren extremadament senzilles i pretenien ser un accessori lúdic per a vehicular aprenentatges. Per sort, o per desgràcia, aquest recurs tan sols el recordo com a l’activitat afegida per aquells que acabaven amb brevetat els exercicis que fèiem a l’aula. Tan sols van ser presents fins al principis del Cicle Superior de la E.G.B.

Les diapositives i transparències van ser quelcom habitual durant el cicle superior de la E.G.B, i gran part de la E.S.O. Tanmateix, durant tot aquest temps ja començaven a evidenciar-se com a recursos obsolets. Tot i això, els docents de la meva escola van persistir durant anys, insistint en que continuava servint com a complement en algunes classes. La estranya nostàlgia del professorat vers aquest recurs, xocava amb la incredulitat dels estudiants (que ja érem ésser televisius en un 80%). Les diapositives eren el recurs estàndard de les classes de “Ciències de la Naturalesa”, quan els vídeos formatius esmentats anteriorment ja els havíem vist dues o tres vegades. Les sessions amb diapositives, sempre a les fosques, eren lentes i tedioses, i quasi mai acabaves de percebre bé el que es projectava (suposem que el desgast del temps passava factura en aquest tipus de suport).

Les transparències, per la seva part, s’empraven com a recurs de classes abstractes com àlgebra, o “Ciències del Medi Social”. Habitualment, la informació que aportaven les transparències eren quantitatives, essent dades numèriques i gràfiques els continguts més freqüents.
Si ja era difícil comprendre les transparències del professorat (escrites amb rotulador, amb una lletra poc intel•ligible, i amb formes esquemàtiques inconcebibles per a la ment d’un infant), assimilar les transparències que fèiem els estudiants era kafkià.
Tot i que mai ens van a ensenyar a com presentar una transparència, sempre ens en van exigir a partir de 6 d’E.G.B fins a 4rt d’E.S.O.

A nivell de noves tecnologies educatives

Els meus inicis en el món de la informàtica comencen a 3r d’E.G.B (el 1993), quan comencem a fer una hora setmanal amb ordinadors com a eina de treball. La voluntat era que ens iniciéssim en aquest nou món que semblava descobrir-se a passes gegants.
Els primers ordinadors amb els que vaig interactuar eren ordinadors IBM, que es caracteritzaven per ser, cada un d’ells completament diferent i del tot incompatible, no tenien en comú ni hardware ni, en moltes ocasions, el software! Recordo com jugàvem a LEGO amb els ordinadors, posant i traient el que li deien “extensions” (hardware de grans dimensions que podies anar encaixant, literalment, per ampliar el sistema).
Al estar a meitats dels 90, el sistema operatiu que ens (intentaven) ensenyar era el MS-DOS, que feia anys que havia desbancat l’anomenat CP/M (del qual no ens van explicar res més que el nom).
El MS-DOS (de MicroSoft Disk Operating System) és el sistema operatiu de disc de Microsoft, que va reemplazar tota la resta, i que va fer possible la expansió de l’empresa IBM-PC.
El MS-DOS es podria resumir com una pantalla negre, i un llenguatge aliè que, suposadament, havíem d’aprendre. Dic suposadament, perquè mai ens van explicar qüestions tècniques, tan sols ens feien aprendre, de forma mecànica, les “claus” per accedir a diferents programes. No era d’estranyar que per desídia acabessis teclejant aleatòriament fins que passava quelcom novedós.
Dels primers anys amb el MS-DOS, només recordo un programa i el primer joc d’ordinador que vaig descobrir.
El joc (el “prince of persia”) no deixa de ser anecdòtic, però EL programa no. Parlo de programa en singular, per destacar la exclusivitat que tenia. M’estic referint al “Logo”.
La definició que en fa la viquipedia és la següent: “Logo es un lenguaje de alto nivel en parte funcional en parte estructurado, de muy fácil aprendizaje, razón por la cual suele ser el lenguaje de programación preferido para trabajar con niños y jóvenes”.
Aquesta definició diu veritats a mitges. En quan a que és un llenguatge d’alt nivell, és objectivament cert. En quan a la facilitat per a l’aprenentatge del mateix, postulo pel no. El Logo no era un programa “fàcil”, era una tasca pesada, monòtona i tediosa.
La idea de realitzar els famosos “gràfics tortuga” era pertorbadora. Els gràfics tortuga consistien en donar instruccions a un cursor de la pantalla (que anomenàvem tortuga), fent servir la inclinació dels graus per a direccionar-lo. L’objectiu de cada sessió era completar un seguit de figures (un rombe, una flor, una casa...) donant instruccions amb el Logo. A més, o feiem per grups de treball, és a dir, que un treballava mentre la resta divagava.
A partir de 6è d’E.G.B (1996) la cosa canvia dràsticament. Els ordinadors evolucionen d’un dia per l’altre i, quan ja teníem quatre nocions adquirides amb MS-DOS, apareix i es consolida el sistema operatiu windows (a la meva escola).
Quan arriben els nous ordinadors (ara sí, idèntics en hardware i software), els tutorials de windows es posen a l’ordre del dia, fins al final de la E.S.O.
En qüestió de mesos vem treballar amb el “windows 3.0”, el ”windows 3.1”, i el “windows 95”. Durant el transcurs de la E.S.O apareix el “windows 98”, però no se’l destaca excessivament, sense masses explicacions.
Amb el sistema operatiu windows vem començar a desenvolupar el perfil d’”usuaris”, és a dir, que empràvem de forma quotidiana l’ordinador per a múltiples tasques. Per a tal empresa calia començar a dominar nous programes, com el Office, l’Excel, el power point, l’Acces, el Paint (i després Photoshop) etc.
Paral•lelament a l’expansió de windows, el 1996 es caracteritza per l’arribada d’internet a l’escola (a casa encara resultava quelcom aparatós).
En les seves primeres versions, Internet era de navegació lenta, interrumpida amb freqüència, i amb menys versatilitats que enguany. Tot i això, era de fàcil maneig i atractiu en quant a les possibilitats que oferia.
A l'Institut, per treballar amb Internet vem començar amb les insofribles classes teòriques sobre la seva història i evolució. Tanmateix, era divertit veure al professorat parlant de quelcom que, pràcticament, desconeixien.
Vem comerçar a treballar en xarxa; a fer exploracions formals d’informació a través de la xarxa; a discernir entre conceptes com “servidor”, “navegador”, “portal web”.
Els mètodes semblaven canviar al temps que les noves tecnologies. Ens pensàvem que passaríem de qüestions tècniques (com el Ms-Dos, o el programa Logo) a qüestions estètiques (com el disseny i creació de pàgines web) sense problemes. Un cop més, els estudiants ens equivocàvem i, novament, ens veiem immersos en letàrgiques sessions teorico-pràctiques sobre llenguatge informàtic. En aquesta ocasió, l’HTML.
L’HTML, sigles de HyperText Markup Language (Llenguatge de Marcat de Hipertext), és el llenguatge de marques predominant per a l’elaboració de pàgines web. És usat per a descriure l’estructura i el contingut en forma de text, així com per complementar el text amb objectes tals com imatges.
De la mateixa manera que el MS-DOS, el llenguatge HTML va suposar un aprenentatge costós i mal fixat. Un cop més, el professorat (en el meu cas) no va saber transmetre uns continguts nous.

Breus conclusions personals

En acabar la escolarització obligatòria, la tecnologia va continuar avançant, però molts no vem seguir el seu ritme.
A partir del Batxillerat, en endavant, les actualitzacions de les noves tecnologies les podies emprar, o no. Però no vaig notar el mateix entusiasme per part del professorat per convenç-se’m de que m’actualitzes jo també. D’aquesta manera, l’ús de les noves tecnologies passava a formar d’una opció personal més que una obligació.
Només a la facultat de pedagogia, m’he retrobat amb sessions que es replantegin l’ús de les noves tecnologies, i ens exigeixin que ens actualitzem i les adquirim com a eines de treball.
Sincerament, és d’agraïr que s’aprofundeixi en el tema, però sense canonitzar les novetats tecnològiques d’ara com es va fer en el passat amb els vídeos formatius, les diapos i transparències, o l’obligació de pilotar programes mancats d’imaginació com el Logo.
Sabem de sobre que el que avui es innovador demà, possiblement, estigui obsolet. Siguem sostenibles doncs.

Web grafia
http://es.wikipedia.org/wiki/Logo_%28inform%C3%A1tica%29 (entrada Logo)
http://es.wikipedia.org/wiki/HTML (entrada HTML)
http://es.wikipedia.org/wiki/Microsoft_Windows (entrada Windows)
http://www.maestrosdelweb.com/principiantes/la-historia-de-ibm/ (web sobre IBM)
http://es.wikipedia.org/wiki/MS-DOS (entrada MS-DOS)

Salutacions!

2010-02-16T10:56:00.000-08:00

Aquest blog ha estat creat per a la reflexió i debat de diversos quefers relacionats amb el món de la tecnologia educativa.
Aquest blog, s'emmarca dins d'una assignatura de la Facultat de Pedagogia, de la Universitat de Barcelona.
D'aquesta manera, un servidor, i tota la resta de les meves companyes, saturem un xic més la xarxa virtual amb la creació de blogs com aquest. La proliferació de blogs endogàmics ha començat!! I així, curs rere curs, i de forma inexorable, Internet esdevindrà un lloc més on abocar tot allò superflu i, en el fons, banal.
La fagocitosi ha començat!

Entrada 12: L'anunci de Joxe

2010-01-07T12:08:00.000-08:00

L’anunci que he triat per a comentar és un realitzat per la marca de roba esporta “adidas”. L’spot es titula “Joxe 10”; el podeu visualitzar a:

http://www.youtube.com/watch?v=Jkm86AfI48I&feature=related

El motiu pel qual he triat a spot és per l’afició que tinc per aquest esport. Si tinc una debilitat, aquesta és agradar-me els anuncis esportius, on apareguin personatges mediàtics del món del futbol oferint la seva cara amable.
Per mi resulta ser una contradicció personal bastant insalvable.

L’anunci “Joxe 10” és el clàssic anunci on una marca es serveix de personatges coneguts internacionalment (en aquest jugadors professionals de futbol) per a vendre el seu producte (roba i complements esportius en el nostre cas) SENSE que aparegui explicitament. En el cas de l’anunci en qüestió, la única senya explicita és la samarreta dels jugadors, que són d’equips i seleccions “vestides” per adidas. Res més, a part dels jugadors. I aquesta, precisament, és la gràcia de l’spot. Sense cap element a vendre, més enllà de la marca en sí (com és el cas), l’empresa adidas realitza un anunci gràcios, costumbrista i tendre com qui no vol la cosa. La marca, en aquest anunci només es publicita la marca. Després els consumidors ja s’ocuparan de triar quin dels molts productes dels que disposa adidas es queda. D’aquesta manera, sedueix el doble als consumidors potencials, ja que no subestima la seva capacitat d’elecció. Ans al contrari, ens convenç de que ho som al proposar un spot desenfedat on apareixen jugadors professionals jugant com quan eren crios, a la plaça del davant de casa.
Aquesta estampa ens evoca el record de la nostra infancia, ens dibuixa un somriure, i provoca un sentiment d’empatia vers l’anunci i, per extensió, la marca. La seducció és transforma en un fet consumat.

A partir d’aquest anunci podem treure diverses conclusions sobre quina tipologia de publicitat impacta més:
- els que disposen de grans muntatges
- els que mostren històries interessants
- aquells que es serveixen de personatges coneguts o mediàtics
- aquells que aborden el camp de les emocions

Sóc dels parer que tota publicitat pot ser emprada com a eina o recurs didàctic, doncs al tractar-se de representacions simplificades de la realitat esdevenen el recurs idoni per a vehicular aprenentatges i qüestionar-se a un mateix.

Aspectes com el missatge dels anuncis i la ètica que denoten; els valors i contravalors propis de la publicitat etc, poden ser el pretexte necessàri per a posar en dubte el gran mite que la publicitat és un fenomen social sense càrrega negativa.

Entrada 11: publicitat i educació

2010-01-07T11:06:00.000-08:00

Vivim en una societat de consum on la publicitat està present per arreu. Només pel fet de viure en una societat plagada d’una publicitat cada cop més invasiva, es desprèn la necessitat lògica d’educar en lectura del missatge publicitari.

Tanmateix, el context actual de bombardeig constant d’informació (i no tan sols publicitari) que ha propiciat l’evolució tecnològica, fa imprescindible anar més enllà d’educar en la lectura crítica de la publicitat. Cada cop sembla ser més necessari educar en la formació de receptors crítics, tenint en compte el bombardeig esmentat anteriorment.

La publicitat pot ser una eina didàctica molt útil per a la formació de receptors crítics, com també ho podria ser la televisió, per posar un altre exemple. Ara bé, aquesta formació s’ha de concebre a dos nivells per a que sigui efectiva:

- Per una banda, cal educar a través de la publicitat
- Per l’altre, educar per a l’ús de la publicitat

Educar a través de la publicitat passa per a emprar la publicitat com a eina o recurs didàctica, com ho seria un centre d’interès. És una manera d’emprar quelcom que ens resulta quotidià, per a vehicular uns aprenentatges. En certa manera, aquest nivell tracta de forma més superficial el fenomen de la publicitat, al ser tan sols un recurs “facilitador”, és a dir, un imput significatiu.
Educar per a l’ús de la publicitat és el que permet realitzar lectures en profunditat del fenomen publicitari i formar de manera reflexiva i conscient els esmentats receptors crítics.

Alguns items indispensables per a la formació de receptors crítics són:

- Disposar d’instruments d’anàlisi de la realitat, que ens permetin contrastar la informació.
- Disposar de coneixement dels mitjans: comprendre quines són les seves funcions, qui els dirigeix, com es financen, com tracten la informació...
- Mètodes específics d’anàlisi: saber com operar amb la informació (aprendre a aprendre).
- Les competències: és a dir, capacitat d’actuar d’acord a una manera concreta. És coneixement és quelco a saber, però no garanteix actuar de forma competent i conseqüent.
- Ser crític i autocrític amb tot el que envolta la publicitat.

Desenvolupar una lectura crítica de la publicitat és desenvolupar la capacitat de realitzar lectures crítiques en general. Aquesta habilitat tan sols es pot adquirir mitjançant l’exercici intelectual i la pràctica de competencies personals en clau crítica.

Sense anàlisi crític no hi ha una veritable llibertat intel·lectual, i sense llibertat intel·lectual no hi ha autonomia personal.

Entrada 10: la funció social de la publicitat

2010-01-07T10:58:00.000-08:00

La publicitat és una pràctica comunicativa destinada a difondre o informar al públic sobre un bé o servei, a través dels mitjans de comunicació, amb l’objectiu de motivar l’acció dels consumidors.

Per a la consecució dels seus objectius, la publicitat es serveix de múltiples recursos, com ara:

- explicar histories,
- realitzar la funció barda, és a dir, cantar gestes.
- Construir ritus
- Construir models

La publicitat, doncs, fa una construcció simplificada de la realitat, prenent valors i models de la societat. En Eduardo García afirma el mateix, afegint, però, que no és culpa expressa de la publicitat. Expressa que la publicitat ha evolucionat cap a estils més agressius perquè els consumidors ho han acceptat. Discutible per interessant aportació.

Tanmateix, la publicitat no és només un mirall, com afirma l’Ángel Parada; sinó també un model a seguir. És a dir, estableix uns canons, tipifica i categoritza realitats, per a després retornar-les a la societat (en forma dels models esmentats). D’aquesta manera, una de les finalitats de la publicitat és orientar l’acció dels subjectes consumidors.

D’aquesta manera, la publicitat no amaga la seva finalitat lucrativa, tal i com afirma Fernando Herrero. Per això s’ha anat desenvolupant la tècnica publicitària, per tal de perfeccionar la provocació del impuls consumista.

Aquesta evolució de la tècnica publicitària gira entorn la renovació constant de les estratègies de marketing, passant del caràcter merament informatiu dels inicis de la publicitat a la seducció emocional dels consumidors. En Enrique Astuy refuta aquesta argumentació al afirmar que aquest fenomen, en part, es deu a la saturació publicitària actual. Conseqüentment, contempla que la finalitat de la publicitat ha migrat de la difusió a la seducció. Seduir al públic, arribar a la fibra, provocar la llagrimeta etc., és la millor estratègia per a romandre en la ment dels consumidors.

Aquesta evolució de la publicitat ha provocat diverses “interferències” en el si de la societat. Per exemple, en la capacitat d’esdevenir un agent principal en la personalització de la massa social. Amb personalització entenem la capacitat per esdevenir uns ens de referència en els processos de socialització. L’exemple de la influència que generen les marques ho fa evident.
D’aquesta manera, es pot afirmar que la publicitat intervé en els processos de producció i reproducció social, fent dels consumidor uns titelles als serveis dels interessos de mercat.

És en aquests interessos de mercat on jau l’arrel del conflicte que suscita la publicitat, doncs demostra ser una eina bàsica del capitalisme. La publicitat te la funció de catalitzar l’ampli ventall dels productes que s’ofereixen, per tal d’agilitzar els sistemes de producció. La publicitat actua com a engranatge del sistema productiu capitalista; “d’aquí que la producció presenti una gran aparença de diversitat però sempre dins del mateix esquema (...), productes congruents amb la forma de vida que imposa el capitalisme”.

La publicitat és més especulativa que comunicativa.

Webs consultades
Bertrumpia.blogspot.com, blog d’una companya de classe.
D’aquest blog he prés algunes referencies, com la Vicent Marqués.

Entrada 9: Maitasuna eta iraultza VOL.2 (Amor i revolució)

2009-12-09T12:27:00.000-08:00

... ve de l'entrada anterior...

Abrió como pudo la puerta de un portal con un carné de identidad. Subió apresurado las escaleras hasta a última planta. Allí aguardó, acurrucado en la oscuridad, aferrado a su mala suerte y, a la vez, acariciando su pedacito de fortuna. Oía como se acercaban sirenas, oía gritos. A su vez, escuchaba expresiones de curiosidad tras las puertas de sus nuevos vecinos. Se preguntaban que pdia estar sucediendo en su calle. A apenas unos metros, tras la pared estaba el cincuenta por ciento de la respuesta a la cuestión.

Mientras tanto seguía la persecución al otro cincuenta por ciento. Como habían acordado, siempre correrían en direcciones opuestas. Ésta seguía corriendo, doblando esquinas, siempre con temor a encontrarse a quién nunca quiso que existiera. Dobló una esquina más cuando, de pronto, un coche negro se paró en seco. Estaba a dos metros de la muerte. Todo estaba siendo muy lento, pero en realidad no había dejado de correr. Así, compañera de las ganas de vivir, saltó apoyando un pie sobre el vehículo, impulsándose por encima, y volviendo a caer, en pie, sobre la acera. Continuó su carrera cuando escuchó un enorme ruido tras de si. Era uno de los coches de policía que la seguían, había chocado con el tercero de la secreta cortando la calle. Buen momento para correr sin mirar atrás.

Casi sin dar tiempo a que se cerrase la puerta, descolgó el teléfono para llamar a su compañero. Mala idea. En caso que anduvieran cerca de él, podrían delatarle por su insensatez. Volvió a colgar el teléfono y se dirigió a las ventanas, cerrando las persianas de cada una de ellas. No es que fuera necesario. Necesario era, en todo caso, asesinar ese tiempo que les separaba del saber si volvería a verle, a tocarle. En caso de que hubiese sido detenido, muy posible nunca más volverían a estar juntos. No era factible ir a visitarle a la cárcel, pues la investigarían, la reconocerían, y seria detenida. Estaba segura de que él jamás estaría dispuesto a permitir que esto ocurriera.

Suena el timbre, se queda quieta, y con el corazón lejos, asustad y escondido. Comienza a pensar, a divagar, no tiene mucho tiempo, su corazón es uno de los primeros factores que declaran la existencia de alguien detrás de esa puerta, en el piso.

Si fuese… tenía llaves… ¿por qué tocar el timbre entonces?... Puede que lo hayan cogido y… ¡que tonta soy!, el carné… dice dónde vive… dónde vivo… ¡¿por qué he tenido que venir aquí?!... Claro que… puede haber perdido sus llaves… ¿y cómo ha entrado en el portal?...

Volvió a sonar. Esta vez de un modo más desesperado. Podía escucharse la llamada de auxilio en aquel sonar. No lo pensó otra vez y corrió, abalanzándose sobre la puerta. Cómo alguien que está atracando una casa desconocida entró, ahogado en sudores. Antes de cruzar palabra alguna se quitó el jersey y las dos camisetas que habían pasado a formar parte de su piel. Calló exhausto en el sofá y gritó.

¡Calla! ¿Estas loco?, dijo ella.
¡De felicidad!, le contestó

Y fundiéndose de nuevo en un abrazo , más intenso y fogoso que el anterior, cómo quién besa por primera vez, cómo quién ansía formar parte del otro cuerpo. Comenzaron a desnudarse. Se acariciaban, parecían ser extraños, estaban conociéndose una vez más, habían vuelto a nacer. Después de hacer el amor, relajados, enchufaron una radio, no eran noticias lo que deseaban escuchar, sino una vieja canción en una cinta grabada. Prepararon algo ligero para cenar, y entre risas, juegos, chistes y besos cerraron su noche.

Sólo siento algo, que me hace estar triste y desilusionado, dijo él.
¿Qué te pasa?, le pregunto ella
No hemos denunciado su muerte, contesto
¡Sí lo hemos hecho!, contesto contenta
Sólo lo hemos intentado, reprocho él.
¡¿ Tres coches de policía ardiendo te parece poca respuesta?!, redijo ella.

Y volvieron a perderse entre la risa, y en el llanto que ésta producía cuándo…

¡¡ Sabemos que están ahí dentro!! ¡No vamos a tener mucha paciencia! ¡Hay dos policías muertos y tres están heridos! ¡¡Salgan sin causar más daños y todo podrá ir mejor!!

Y con un salto al vacio i un “Viva la anarquía” se arrojaron por la ventana de un tercero, entregados al vacio. El mismo vacio que siempre les había producido ésta sociedad.

Murieron juntos, porqué antes que amarse presos, prefirieron morir libres y juntos.

Valors que es podrien treballar amb aquest relat de… ficció?

Llibertat
Igualtat
Justicia social
Anticapitalisme
Acció directa
Autogestió
Solidaritat
Compromís i responsabilitat
Recolzament mutu

Entrada 8: Maitasuna eta iraultza VOL.1 (Amor i revolució)

2009-12-08T14:30:00.000-08:00

- ¡No me jodas tío!
- Creo que es muy arriesgado… son sólo las 0:00
- Podemos esperar a la 1h, o las 2h…
- Lo prefiero, no sé, creo que no es buen momento.

Tras esconder el material en el rincón de la calle que creyeron más adecuado para que no fuera descubierto, se alejaron de su objetivo. Caminaron durante 30 minutos sin dirección, más por hacer tiempo que por encontrar algo. Por fin, alcanzaron a ver un bar abierto.

Disfrutaron tranquilos por el tiempo, no tanto por su seguridad, de sus dos cafés bien cargados. Él con mucho azúcar, ella lo disfruto sin aditivo. Aquel trago no era el mejor compañero a su inseguridad, pero la necesidad de permanecer bien despiertos pudo a la conveniencia.

Había transcurrido una hora y media, no habían cruzado palabra. No se les veía enfadados, pero el quehacer estaba más que estudiado, discutido y ejecutado en planos. Aún así, lejos de parecerse a la realidad, sus planes eran más bien como granitos de arena a su arriesgado camino a la revolución, al terrorismo, al amor.

Simplemente, no se comunicaron durante ese rato porqué ambos pertenecen al mismo mundo: reducido, silencioso, comprometido.

- Ha llegado….,
- Sí! Estoy un poco nerviosa…
- Yo también, creo que tengo miedo…
- Si esta noche nos cogieran… confía siempre en mi, no creas nada de lo que te puedan decir, intentaran destrozarnos psicológicamente. Piensa que te quiero, y que eso no cambiará, ni fuera, ni dentro.
- Yo… te quiero.

Escondieron sus palabras en un fuerte abrazo sellado con un beso, que más intenso que breve, reflejaba su confianza en su destino, sin pensar en ningún momento que ése podría ser su último beso.

Salieron del bar, tapados hasta la cejas. Así combatieron el frio de diciembre de las calles bilbaínas. Con un paso, esta vez, más acelerado cruzaron el recorrido que antes tardaron horas en hacer.
El plan era sencillo: cogerían la gasolina que anteriormente habían escondido en un contenedor de la calle Libertad. Habían visto como era vaciado horas antes, por lo que el camión de la basura no era obstáculo.

Ella correría hasta la sede de Esquiroles Obreros. Él, no con menos prisa, bajaría la perpendicular hasta llegar a la sede de la J.O.D.T. Con los relojes a punto, todo era cuestión , no tanto de suerte, sino más bien de agilidad mental y física. Una vez prendidos los sindicatos, la calle se les quedaba grande, su sitio era un lugar más pequeño y acogedor, con el único fuego del calor humano que generan dos cuerpos cuando se aman. Esto era un pequeño piso en alquiler.

Había muerto un compañero en la prisión de Dueso, EE. OO i J.O.D.T eran, en gran parte, responsables de este asesinato. En resumen: 22 años de agonizantes torturas, 14 de ellos, en régimen cerrado (FIES): la cárcel dentro de la cárcel. Ambos sindicatos, supuestos defensores de la clase obrera, poseen en sus listas de afiliados a diferentes funcionarios de prisiones. Éstos son los principales asesinos de nuestro amigo, nuestro hermano, nuestro ”nosotros”.

Llegaron al contenedor en el cuál les aguardaba el sol, la venganza. Miraron a ambos lados, la calle estaba desierta. Sus relojes escupían la 1: 48h. Volvieron a mirar, esta vez con menos perseverancia, el final de la calle.

- ¡MIERDA!
- ¿Qué pasa? , contestó ella presa de la ignorancia.
- No esta la… ¡¡CORRE!!, le reprochó él.

Ambos aullaron, advirtieron que les habían descubierto.

Sin querer, víctimas dela fortuna, se vieron corriendo dirección contraria a sus perseguidores. El jefe de la policía ordeno detenerse a la pareja, pero ésta corría, encapuchada, calle abajo.

- ¡No queremos abrir fuego! Por favor, deténganse!!

Un disparo cerró el ruido que había roto la fría noche invernal, el silencio se apoderó de la calle Libertad. Fue un disparo amenazante, aterrador, una bala con sonrisa protagonista, la pobre… Una pared fue su triste salto a la fama. No contentos con el resultado, seis coches de policía emprendieron la persecución calle abajo. El ruido volvía a ser compañero de madrugada.

- ¡¡¡ Corre siempre en dirección contraria!!!, dijo él.
- ¡Te quiero!, respondió ella.

Así fue como cambiaron sus rumbos, asfixiadas, sin parar de correr. La capucha apenas les permitía recuperar el ansiado aire que tanto costaba conseguir.

... continua a l'entrada següent...

Entrada 7: La ficció com a vàlvula

2009-12-08T14:25:00.000-08:00

La ficció és un dels gèneres més antics de la comunicació.

Ja a la Grècia antiga és feien servir elements de ficció en les seves representacions teatrals, el més representatiu és el bufó. Aquest personatge burlesc i provocador, molt sovint esdevenia l’alter ego dels personatges principals, fent i dient tot allò políticament incorrecte o socialment encobert (tabús). El Bufó, d’aquesta manera, serveix com a element irreal que permet establir una distància entre el públic i la obra. Aquesta distància entre públic i obra facilita la reflexió entorn la història narrada.

La ficció ha disposat des de sempre de les mateixes funcions. Les funcions atribuïbles a la ficció són:

- La funció lúdica: la d’entretenir a través de la (re)construcció simplificada de la realitat, prenent de referència els valors i models socials més predominants.
- La funció catàrtica: la d’evocar els sentiments i sensacions. La ficció no s’inventa, sinó que parteix de la realitat (el bufó és un exemple).
- La funció barda: l’art de relatar històries.

Més enllà d’aquestes funcions, la ficció sempre ha servit per a facilitar la llibertat creativa dels seus autors doncs, a diferència d’altres gèneres, fa possible la fusió de la narració documental amb la inserció de seqüències de ficció oníriques o de malsons. Aquest fet possibilita connectar la realitat amb l’imaginari col·lectiu, provocant la identificació del públic en general amb les histories relatades.

Se’ns dubte, les històries de ficció són petites vàlvules de sortida de la realitat; estones on està permès imaginar i deixar-se portar.

Ara bé, de la mateixa manera que la ficció pot ser molt terapèutica, també pot ser contraproduent si no es sap digerir i distingir.

Com ja he comentat, la ficció pren aspectes de la realitat per a la seva consecució, com valors i models socials predominant. Amb aquest fet, pretén ser un “mirall” de la societat: estableix uns cànons, tipifica i categoritza realitats i les retorna a la societat. Molts cops, però, la ficció ens pot portar a prendre-la de model a seguir. Aquest fet no és gens favorable, doncs confon realitat amb ficció. Aquí és on la ficció deixar de ser educativa o terapèutica, per convertir-se en un model social a seguir.

La ficció ens apropa al món oniric de la imaginacio creativa i, al basar-se en aspectes de la realitat per a generar un efecte mirall que identifiqui l’espectador, ens pot servir en molts casos per a facilitar la comprensió del món que ens envolta. Ara bé, cal ser conscients que la ficció (narrativa o audiovisual) és quelcom que aprendre a comprendre, i que per això és molt necessari no perdre de vista la vessant educativa que es desprèn de la ficció.

Qui no sap percebre la educabilitat a través de la ficció, tampoc sap gaudir d’aquesta.

Entrada 6: DiversiTAC, una proposta pedagògica

2009-12-08T14:16:00.000-08:00

La proposta DiversiTAC és un dels recursos pedagògics més complets amb els que m’he topat com a estudiant. Per una banda, la idea d’emprar el periodisme com a centre d’interès que vehiculi l’aprenentatge és molt atractiva; per l’altre, la iniciativa d’integrar les TIC en el desenvolupament de l’activitat és innovadora i molt didàctica.

Aspectes positius de DIversiTAC

Sobre la finalitat del projecte: A primer cop d’ull, un dels elements més destacables de DiversiTAC és la coherència amb la que es desenvolupa l’activitat, fent del mètode científic la principal eina metodològica de la mateixa. Tenint en compte que el periodisme actua com a centre d’interès de l’activitat, la proposta de combinar aquesta professió amb un mètode analític i rigorós (com ho és el científic) és molt positiva (sobretot pel que fa al desenvolupament de l’esperit crític).

A més, la idea de tractar temes d’actualitat per a la consecució de l’activitat permet realitzar una tasca de conscienciació entre els adolescents, més necessària que impossible. Sobre la proposta didàctica: És tant coherent com la finalitat del projecte. DiversiTAC recull un seguit d’estratègies didàctiques plenament raonades i consensuades, totes elles perfectament seqüenciades en el temps de l’activitat. A destacar:

- El centre d’interès del periodisme com a proposta d’activitat és molt atractiva.

- De la mateixa manera, l’aposta pel format TIC com a suport de l’activitat és igual, o més, atractiu que l’anterior.

- L’ús de l’anàlisi, la crítica i la objectivitat com a ítems indispensables en la redacció d’un article periodística guia rigorosament las tasques previstes.

- La divisió en sub-grups de treball possibilita: optimitzar la participació dels i les estudiants, exposar i aprofitar les múltiples visions de les participants, així com permet vincular-los en primera persona en la consecució de l’activitat (esdevé així més significativa).

- La “fase de publicació i exposició” i la de “opinió dels companys” és re-inventar la proposta freinetiana de la impremta escolar. M’encanta per la forta càrrega significativa que té el fet de publicar (digitalment) la teva feina en un espai compartit amb la resta de participants d’altres regions. Això, possibilita l’intercanvi d’opinions i experiències amb terceres persones i, conseqüentment, estableix i/o reforça vincles amb d’altres “comunitats educatives”. Una estratègia per a valorar l’activitat pedagògicament bucòlica.

Elements negatius

Molt probablement, el temps de l’activitat sigui el major handicap de la proposta de DicersiTAC. Encara que no es precisa en cap moment, l’activitat te pinta de ser de perfil “puntual”. De ser així, les possibilitats d’anar més enllà no són masses (que tirant del fil del periodisme pots arribar a desemmascarar molts interrogants políticament incorrectes...). No hi ha més educatiu, a la par que subversiu, que intentar resoldre els interrogants adequats del funcionament de la nostre societat (capitalista), a través dels mitjans.

Per posar alguns exemples: “per què s’aprofiten els mitjans per a criminalitzar a sectors de la societat?”; “per què s’invisibilitzen els problemes incòmodes?” ; “per què els esports tenen més temps ens els informatius que la resta de seccions juntes?”; “hi ha interessos ocults darrere els mitjans de comunicació?”; “per què la informació és pot tergiversar sense que ningú pugui denunciar que es mentida?”.

Per a poder treure tot l’entrellat que gira entorn el periodisme i els mitjans de comunicació en el marc de l’educació formal, DiversiTAC s’hauria de proposar ampliar la proposta i reconvertir-se en un “crèdit de síntesi” i altres equivalents. Sinó, DIversiTAC tan sols es quedarà en una esgarrapada a la superfície d’un iceberg. Que pels temps que corren, ja és molt! Però ser ambiciós és gratix!

Proposta de millora

A part de la ja exposada anteriorment (un temps d’activitat que, a priori, s’hauria d’ampliar), convindria aprofundir en la fase d’anàlisi del tractament de la informació, i no ser tant directes en la consecució de la producció.

Inclouria un debat inicial per a trencar el gel i fer les primeres aproximacions al món dels mass media. D’aquesta manera, i sempre que sigui possible a nivell de recursos tècnics, els estudiants, després d’un debat inicial podrien escollir quin element d’actualitat volent treballar. La idea de treballar el tema de la immigració és d’actualitat, i és un molt bon exemple, però un dels únics disponibles actualment! S’ha d’ampliar el ventall per ajustar-se, dins dels possibles, a les demandes de cada grup-classe.

Blogs consultats:

- Naiara1989bcn.blogspot.com (blog d’una companya de classe).

- Victorpedagogiacomunicacio.blogspot.com (blog d’un company de classe).

- http://www.kultic.net/diversitac/

Entrada 5: breu anàlisi de l'evolució premsa espanyola

2009-12-08T14:12:00.000-08:00

Per a la realització d’aquest article he consultat els continguts de diaris de diferents dècades (dels 60 a l’actualitat).

Anàlisi del diari del 14/05/1964

Aspectes de contingut: en ple règim franquista, la premsa del moment es podia considerar premsa ” encoberta”, és a dir, controlada i censurada pel règim dictatorial. D’aquesta manera, les noticies de més rellevància eren: les destinades a demostrar i enaltir el progrés del règim, demostrant estar al corrent dels productes i novetats tecnologico-industrials, per una banda; i les que narraven les glòries de personatges públics de la societat espanyola (sobretot del món de la cultura i l’esport), per l’altre. Sembla un intent de fomentar el “espiritu nacional” des d’una perspectiva més agradable i esperançadora que no pas els records de la guerra. Per això destaquen les noticies nacionals referides a cultura, esport i del cor (llavors integrades en els diaris), que no pas de política (encara que les glòries polítiques i militars dels diversos personatges de l’escena política del moment,també tenen certa presencia.
L’aïllament polític i social que es vivia durant la espanya franquista, s’evidencia a la premsa, doncs les noticies de caire internacional tenien un rellevància molt menor que les noticies de caràcter nacional, ja siguin polítiques, culturals com esportives.

Aspectes de format: La premsa està repleta de publicitat invasiva. En algunes planes, la publicitat s’arriba a “colar” per la mateixa noticia. En algunes planes, la publicitat preval per sobre de la noticia.
A nivell gràfic, les imatges són sempre de caire oficial i amb poc text. D’això es desprèn la enorme importància de la imatge gràfica en la premsa escrita de llavors.

Anàlisi del diari del 14/05/1974

Aspectes de contingut: El règim dictatorial està bastant tocat, però no deixa anar cap de les regnes. D’aquesta manera, no s’han viscut masses canvis ideològics. Tanmateix, si que es poden observar canvis en la intencionalitat de la premsa escrita, més encaminada a informar sobre l’àmbit internacional. Molt probablement, aquest canvi d’intenció, de projectar Espanya a Europa i el món s’explica per la proximitat de la fi del règim amb un Franco senil.
Ara bé, la premsa continuava ensalçant els progressos del règim, en la mateixa línia patriòtica de la dècada anterior.

Aspectes de format: la publicitat continua tenint un protagonisme potent, inclòs major que en la dècada anterior.
La imatge gràfica continuava sent de caràcter institucional i oficiós.

Anàlisi del diari del 14/05/1984

Aspectes de contingut: El canvi polític influeix notòriament en el canvi dels mitjans de comunicació. Sense control ni censura, els diaris publiquen més lliurement i amb una llibertat ideològica absent fins als 80.Els continguts són molt més polítics, amb un llenguatge més directe i transparent. Tot i que pretenen gaudir de certa neutralitat, no s’aconsegueix. El tema recurrent són els avenços polítics en democràcia (o il·lusió de), i ja no tant dels avenços tecnològics. D’aquesta manera, la “riquesa o progrés nacional” es valora en uns paràmetres diferents.
Els diaris, amb el nou estil periodístic, donen a entendre la necessitat del canvi polític i social, apel·lant a la responsabilitat ciutadana. En certa manera, sembla pretendre un nova “il·lustració”, per a treure a la nova espanya de les ombres del passat.

Aspectes de format: per primera vegada, en aquesta època preval l’escrit a la imatge, que queda relegada a un segon terme. La crònica escrita és molt més extensa i detallada.
A nivell de publicitat es continua apostant per la seva presència com a “soci capitalista” del negoci, però s’acorda quin és el seu espai. La publicitat està acotada en un límits, i te el seu propi espai i tamany segons la pàgina.
Hi ha un “boom” de publicitat política. S’accepta la presència d’eslògans i logos de les múltiples formacions polítiques aparegudes en els últim anys.

Anàlisi del diari del 14/05/2004

Aspectes de contingut: passats 30 anys de “democràcia”, la política i premsa espanyola han caigut en l’autocomplaença de la “llibertat d’expressió”, i ja tant sols es dediquen a mantenir el negoci muntant durant la transició.
Per això, els diaris actuals no amaguen la seva tendenciositat, com a molt la camuflen. Es dóna molt més espai que mai a les columnes d’opinió, i els escrits de les cartes al director (per recrear-se en l’autocomplaença de la que parlàvem). Tanmateix, actualment es comparteix la voluntat de divulgar a parts iguals amb la de ser líders de venta. Vaja, que molta premsa escrita s’ha venut a la lògica empresarial del lliure mercat pròpia del neoliberalisme: augmentar beneficis, reduint costos.
I, com si d’una estranya llei causa-efecte es tractés, comença a “col·lar-se” informacions de caire escabroses/morboses, que busquen impactar al lector.

Aspectes de format: la imatge gràfica era és a color en moltes ocasions, amb la intenció d’il·lustrar millor, i conscienciar. El text continua prevalent a la imatge en molts casos (excepte premsa gratuïta).
La publicitat continua tenint molta presencia. Ara més que mai es justifica la seva presència pel que esmentàvem de la importància de vendre el producte, abans que de divulgar de forma objectiva. De la mateixa manera que abans, torna a ser molt agressiva, ocupant planes i planes senceres a tot color. Les estratègies publicitàries d’avui en dia es tant molt estudiades i meditades. Horrorós!

Algunes conclusions:

La premsa espanyola mai ha estat objectiva, ni amb dictadura, ni amb democràcia. Pretendre la neutralitat dels mitjans de comunicació és viure enganyat. No és d’estranyar, doncs, que avui en dia el criteris per a seleccionar noticies incloguin la morbositat i l’espectacle entre els seus criteris.

Aquests criteris per a seleccionar noticies són:

- L’excepcionalitat (per impactar, bàsicament)
- La universalitat (quanta més gent afecti, millor, més atractiva)
- Notorietat de les persones o agents implicats (si són públics millors)
- Proximitat emocional (si et pot passar en primer persona, tenim noticia!)
- Actual (a ningú li agrada recordar temesescabrosos o massa “sobats”).
- Que generi l’afecta agenda

Amb aquests criteris, no es d’estranyar que el periodisme avui s’entengui com a sensacionalisme.
No enteneu que la veritat es avorrida?.

Entrada 4: la informació és poder

2009-12-03T11:44:00.000-08:00

Vivim en la denominada era de la informació, caracteritzada per la immediatesa en el tractament de dita informació i el caràcter globalitzador de la mateixa.

Els grans avenços tecnològics han possibilitat la digitalització de la informació i la comunicació, possibilitant dita immediatesa informativa. El suport de la informació s’ha diversificat; ja no només comptem amb premsa, radio i televisió, sinó que també imperen amb força els suport digitals en el marc d’Internet.

La diversificació de suport tècnics multiplica, alhora, les fonts on informar-se.

Ara bé, hom que entén per estar informat? Un servidor l’entén com l’acció de documentar-se, contrastar la informació documentada en diversos mitjans, extreure’n el seguit de conclusions personals (que sempre estaran en consonància amb la pròpia experiència de cadascú).

Tanmateix, no sempre la societat segueix uns paràmetres massa estrictes en el procés de verificació de la informació. És a dir, la massa social no s’esforça gaire ni per documentar-se, ni en contrastar les fonts, ni molt menys en crear-se una opinió pròpia dels esdeveniments dels quals s’informa.

Per què en plena era de la informació existeixen uns nivells tant minsos de rigorositat informativa per part de les societats occidentals? La resposta que puc trobar a dita pregunta la trobo, precisament, en l’evolució tecnològica dels mitjans que esmentava anteriorment.

Amb l’aparició de nous canals per a vehicular la informació (internet, plataformes digitals terrestres) es multipliquen les fonts d’informació, però alhora es difumina l’atenció dels receptors, massa saturats d’informació. Aquest fet, l’actualització constant de la informació, es tradueix en un bombardeig continuat d’informació (la màxima expressió podrien ser els canals d’informació 24h) que esdevé indigerible per l’audiència. No tens temps material per a païr la informació, ni molt menys el temps de reflexionar-hi. Òbviament, l’esfera metareflexiva individual, imprescindible per a extreure’n les conclusions personals crítiques, brilla per la seva absència, i provoca una espiral de desinformació. La societat, a falta de temps per a informar-se de forma veraç, opta per a conformar-se amb “mal informar-se” o , directament, “desinformar-se”. A més sense cap complexe, doncs els propis mass media no potencien els valors del lliurepensament i l’esperit crític, sinó en el consum gratuït d’informació. Vaja, que estar desinformat no és un tabú social, doncs estar informat tampoc és un valor en alça.

En aquest punt és on ens pertoca parlar als imperis informatiu (lobbies empresarials que controlen els mass media) veritables protagonistes d’aquests del fenomen de la comunicació de masses.

No entrarem massa en el monopoli encobert que suposen ents corporatius com el Grup PRISA, el Grup Godó, Mediapro i altres taurons dels mitjans. Tot porc té el seu sant martí, així que ja els hi tocarà rendir comptes...

Els mitjans de comunicació són molts conscients de la saturació informativa esmentada, així com de la desinformació creixent dins la societat. Per això es prenen les molesties de seleccionar i seqüenciar les informacions que, suposadament, mereixen rebre com a ciutadans.

En el procés de muntatge, els informatius, ja no mostren masses complexes en manipular el tractament de la informació, per a fer-la més atractiva a l’audiència. No sigui cas que ens avorrim mentre ens “documentem”.

Per això no és estrany trobar-se dins dels informatius xacres com: partidisme, dogmatisme, hiperrealisme, morbositat, mentides obertes, muntatges criminalitzadors...

Per als mitjans de comunicació, informar ja no és divulgar informació, sinó una esfera més on mantenir l’audiència a tota costa.

I, per a mi, entrats en aquest punt, el problema de la desinformació i la manipulació televisió no es troba en periodistes. Afirmar que el debat s’ha de centrat en la figura del periodista, o en si aquest ha de ser objectiu o subjectiu, és pretendre matar al missatger i no voler abordar l’arrel del problema.

Els periodistes, en el tractament de la informació sempre serà subjectiu, doncs el seu criteri és el primer filtre per on passa la noticia abans de ser emesa. A mes, aquesta subjectivitat que pot afectar a la objectivitat del fet que suposa divulgar informació, es combat des dels codis ètics del periodisme. És a dir, que el propi col·legi de periodistes ja preveu la subjectivitat, i per això exigeix (o hauria d’exigir) el compliment ètic de la professió periodística.

És podria parlar de l’actual crisi dels valors entorn la ètica periodística, i el circ en el que s’està convertint aquesta professió. Tanmateix, no considero que sigui el moment.

M’agradaria concloure l’article amb la mateix tesi que defenso en la resta de publicacions: el capitalisme neolliberal com a font de conflictes i tensions socials.

El món dels mass media mai ha defugit el seu compromís amb el capitalisme, equiparant el negoci de la informació a qualsevol altre iniciativa empresarial. D’aquesta manera, totes les cadenes de televisió, radios i premsa escrita, supediten la seva finalitat (servir a la ciutadania oferint informació veraç i contrastada) als interessos econòmics. És a dir, segueixen criteris gerencials. I amb aquesta estratègia tan sols es pot apostar per l’espectacle i la mediatització, doncs és el que més beneficis aporta (share d’audiència = majors beneficis publicitaris). Tan sols és noticiable, allò que es mediatitzable. La veritat és pot violar en aquest procés, està de moda!

Per això no ens han d’estranyar els noticiaris-realitys dels mitjans privats, i els informatius de divulgació descafeïnada dels mitjans públics.

Demostren un nivell lamentable de rigorisitat periodística, i una manca de professionalitat digne d’estudi. Per mi, els informatius actuals no són des de fa temps una font fiable on documentar-se. Com a molt es podrien concebre com a programes magazines d’entreteniment general. Paradoxicament, aquests mateixos mitjans són els principals generadors d’opinió pública! Patèticament real, quines coses.

Sort que en tenim dels canals de contrainformació, titllats de subversius, una joia si tenim en compte els temps que corren.

Itinerari individual d’informació (exemple d’un dia qualsevol):

Repàs premsa burgesa (el País, La Vanguardia, el Periodico, el Punt...): sempre en consulto un parell a l’atzar. Més de dos et pot arribar a convèncer que tot va bé a casa mentre el món cau a trossos.
Consulta de mitjans de contrainformació alternatius de caràcter general (kaoenlared.net, rebelion.org, premsa anarquista): per a contrastar la informació obtinguda en la premsa burgesa. D’aquest procés extrec el meu posicionament vers la noticia.
Consulta de mitjans de contrainformació alternatius de caràcter local (barcelona.indimedia.org, contra-info/usurpa.net): per a posar-me al corrent de l’actualitat de les xarxes socials (sempre omeses en la premsa burgesa).
Noticiaris d’emissores públiques, majoritàriament (TV3, TV1, TV2, 3/24h): a mode d’entreteniment.
Programes d’anàlisi periodístic (TeleMonegal): per a riure una estona i verificar que la societat està malalta.

Blogs consultats:

Bertrumpia.blogspot.com (blog d’una companya de classe)
Victorpedagogiacomunicació.blogspot.com (blog d’un company de classe)

Entrada 3: La TV no canviarà per tu!

2009-11-29T07:53:00.000-08:00

Plantejar la regulació de televisió és inviable des d’una perspectiva de canvi social.
Tanmateix, es pot fer l’esforç, entrant en matisos.

Regular els continguts televisius es pot considerar avui en dia com: una mostra de sentit comú de caire “progre” per una banda, i una exaltació d’actituds reaccionaris vers la llibertat d’expressió, per l’altra.

Personalment, prefereixo ser titllat de progre vanguardista abans que defensor de la moral del lliure mercat. I és que defensar la televisió d’avui és defensar els paràmetres del lliure mercat del capitalisme neoliberal.

Amb aquestes afirmacions primerenques (i a risc de ser tendencioses) s’ubica el meu posicionament en el debat proposat: cal regular JA les programacions de la televisió, si més no, pública (les privades és un terreny ara per ara on cap poder polític hi pot mediar, coses del mercat...).

Posats a concretar un seguit de mesures concretes per a fer viable la regulació dels continguts televisius, proposaria el següent a operadors i autoritats:

A la televisió pública:

1.Recuperar la carta d’ajust: la primera i més important de les mesures. Cal recuperar la carta d’ajust per recuperar el concepte ja oblidat de “fi de l’emissió del dia”. Fins a meitats dels 90, la Televisió (com a ens abstracte) tenia clar que hi havia una franja horària deserta, és a dir, sense continguts. Aquesta franja solia ser de 00:00h o 1:00h a 6:00h del matí següent. És a dir, que es considerava que, en aquest horari nocturn, no era necessari cobrir-lo amb programació infumable ja que no hi havia (o hauria d’haver-hi) massa audiència pendent.
Com han canviat les coses, ara, enlloc de carta d’ajust, tenim una amplia graella de programes paupèrrims, a l’estil de timos telefònics a lo “Llama y gana”, de teletiendas amb Chuck Norris de presentador, de porno de baixíssima qualitat, o chats estúpids. Em quedo amb la carta d’ajust, que almenys convidava a tancar la tele i fer altres coses.

2.Respectar les singularitats de cada franja horària: aquesta qüestió ja s’està abordant amb resultats desiguals. Les televisions públiques, d’entrada categoritzen les diferents franges horàries, pensant en el públic potencial que poden tenir. Aquests criteris, no sempre responen a criteris gerencialistes (de mercat), sinó a aspectes més genèrics com l’edat.
D’aquí que els migdies comptin amb programes dirigits a la tercera edat (com les telenoveles, el programes de cuines o els magazins de tardes etc); les tardes siguin de contingut infantil; els vespres siguin de divulgació per a totes les edats; i entrada la nit amb programes per adults (i no em refereixo a programes eròtics o pornogràfics, sinó als “late shows” o les tertúlies de ves a saber que).
Respectant aquestes singularitats aconsegueixes respectar els ritmes de la societat, demostrant que interessa més “agradar” al públic potencial de cada moment, i no obtenir el major share d’audiència de cada franja.
No menciono el mal que estan fent les cadenes privades amb els seus continguts buits, i de continua intenció comercial. Ens estan lobotomitzant amb tanta telerealitat i pel·lículeta de Hollywood. Que s’ho mengin ells!

3. Minimitzar la influència de la publicitat: únicament es pot aconseguir limitant la seva quota de pantalla, sense més. Això passa, òbviament, per assumir que les televisions no tindran tant pressupost per fer serials i altres programes de qualitat. Tampoc els que els d’ara en tinguin molta (de qualitat) , així que no seria cap crisi. Estem massa acostumats a tragar publicitat a costa de no voler renunciar a veure aquells programes que tant ens entusiasmen (però que tampoc valen tant la pena, perquè negar-ho).

A la televisió privada:

La iniciativa privada mereix una altre tipus de mesures, doncs compta amb els “favors” del lliure mercat propi de les societats capitalistes.

Com a empreses privades que són, no és pot concebre la possibilitat d’incidir d’acord amb la legislació vigent. Bàsicament, perquè no hi té cabuda.

És per això que s’hauria d’apostar per a legislar per acotar els límits de les iniciatives privades (una mena de keynesianisme dels mitjans). Si cal regular la televisió pública, també s’ha de poder fer amb la privada.

Un seguit d’idees per a regular la televisió privada serien:

- acotar el nombre de programes destinats a la manipulació evident de la realitat (telerealitat)

- excloure els programes destinats al lucre empresarial (programes enganyosos per a guanyar diners; teletiendas); i l’explotació sexual.

- Limitar el nombre de canals amb programació monotemàtica a temps complet (Disney Channel per exemple).

Inevitablement, mencionar una reducció de la publicitat és un leviatan impossible d’enderrocar, doncs seria proposar una mesura contranatura del lliure mercat.

Nogensmenys, no estaria de més eradicar aquesta xacra que suposa la publicitat invasiva.

Totes aquestes mesures proposades no deixen de ser una utopia, doncs els poders fàctics no renunciaran mai voluntàriament al poder que han acumulat. Els interessos que hi ha rere els grans imperis o grups d’informació són més ambiciosos que els d’oferir “informació i programació de qualitat”: Actualment, els grans imperis de la informació (grups PRISA, grup Godó, MediaPro entre d’altres) actuen com a lobbies dels poders polítics i empresarials, posant al servei de la resta de poders tot els seus mitjans, que no són pocs, per a crear els denominats “estats d’opinió” entre la societat. I és que generar la “opinió pública” en la era de la informació és oferir la clau del poder polític als respectius partits polítics (els quals són els que oferiran la clau als poders econòmics, religiosos etc.).

No ens enganyem, al poder fàctic dels mass-media no estarà disposat a canviar per moltes propostes i mesures que se li ofereixen. Senzillament perquè no els interessa renunciar als seus privilegis en pro d’una societat més responsable i conscient de si mateixa.

Entrada 2: Hiperrealisme per la vena

2009-11-28T10:17:00.000-08:00

Segons la viquipedia, “els programes de telerealitat són un gènere televisiu en el qual es mostra el que li passa a persones reals, en contraposició amb les emissions de ficció on es mostra el que li passa a personatges”.
Aquest gènere, televisiu es vehicula mitjançant l’hiperrealisme, una nova escola del món audiovisual, a mig camí entre la ficció i el periodisme. Tanmateix, ningú s’atreveix a catalogar aquest fenomen, doncs no acaba de ser un informatiu, ni un espai educatiu o cultural; tampoc es tracta de periodisme d’investigació ni d’un programa de ficció. Llavors, quina és la essència dels reality shows del segle XXI i altres succedanis? Està clar que entretenir. Però amb quin llenguatge i amb quins mitjans?
Partim de la base que els programes de telerealitat (Diario D, DEC, Gran Hermano, 21 dias…) potencien la esmentada hiperrealitat. Això passa per magnificar la vida quotidiana, exhibint, per sobre de tot, les emocions de les persones que hi participen.
D’aquesta manera, la viquipedia, categoritza tres tipus de programes de telerealitat:

- Observador passiu: la càmera observa passivament les actituds d'una persona o d'un grup de persones.
- Observador o Càmera oculta: la càmera observa a persones que ignoren que són gravades
- Concurs de tele realitat: en aquest tipus d'emissions un grup de persones en un ambient tancat competeixen per un premi, mentre són observats de forma continuada per les càmeres.

Els encarregats de conduir aquesta tipologia de programes són professionals del periodisme, reconvertits en mestre de cerimònies de la faràndula televisiva. L’expressió pot semblar desencertada o irrespectuosa, tanmateix hi ha poques maneres d’explicar científicament la seva tasca actual.
Molts dels presentadors d’aquests programes provenen del camp del periodisme d’investigació, o del divulgatiu. Aquests camps del periodisme tenen un codi deontòlogic basat en la objectivitat alhora de tractar la informació. Els codis ètics del periodisme estableixen uns paràmetres molt estrictes en quan a la funció del periodista: contrastar les fonts d’informació, basar-se en la descripció dels fets, desvincular el periodista de la noticia per a evitar la subjectivitat tendenciosa, i mai manipular mai la realitat per a tenir una noticia.
Òbviament, cap dels presentadors dels programes de telerealitat té en compte cap d’aquests criteris periodístics. És més, els subverteixen per a tenir-los al servei del showbusinnes (quants cops haurem vist a Mercedes Milà, Jose Javier Vazquez o Samanta Villar intentant convèncer a l’audiència i la societat en general de la seva tasca de periodista sense escrúpols!).
Al marge dels presentadors, els equips de producció d’aquest programes són una part important dels programes de telerealitat, doncs s’encarreguen d’exaltar les emocions més primàries amb els diferents recursos que tenen a l’abast:

- El so (veus en off, música ambient...).
- Talls de les escenes més importants (per crear escenes més impactants).
- Plans i moviments de càmera.
- La imatge (color, moviments, etc).
- Escenaris, roba, maquillatges....

Sense la seva feina, aquests programes no serien el mateix, doncs és a través de la producció que s’assoleix aquest llenguatge audiovisual tant autèntic de la telerealitat (les avanzadillas morboses des titulars; les llums i colors, els sorollets de fons, les càmeres dinàmiques... Tot plegat està orientat a excitar els sentits, pas imprescindible per a poder fer ”tragar” a l’audiència.
En resum, el llenguatge audiovisual està enfocat de manera descarada a crear una interacció entre espectador i televisió, basada en l’afecció emocional i/o morbo del telespectador. L’estratègia d’envair (o regalar) l’esfera privada de les persones a l’audiència demostra resultar exitosa, fet que demostra que la societat està disposada a normalitzar una comunicació televisiva basada l’acceptació de la transformació de la realitat en pro de l’entreteniment, i l’exaltació de les emocions més primàries com a font de confiança i interès.
Aquest fet, ens porta a les conclusions finals: perquè la societat accepta aquesta televisió enganyosa? Per què deixem que ens mediatitzin la quotidianitat? Per què entenem periodisme amb espectacle?
El que està clar és que estem immersos en un període de la història amb una crisi de valors i ideologies pròpies del feudalisme. La televisió que tenim és la que la societat ha demandat, i la que al poder (ens abstracte) li interessa. La massa adormida, així és com se’ns vol veure a les societat contemporànies. Ben entretingudes i autocomplaents de si mateixos. En estan domant i aquí ningú s’espavila...

FONTS CONSULTADES:
- http://www.es.wikipedia.org/: telerealidad
- http://www.bertrumpia.blogspot.com/ (blog d’una companya de classe)

Entrada 1: Volieu caldo? Aquí teniu l'olla!

2009-10-08T04:30:00.000-07:00

La Belen Esteban s’ha convertit en un personatge mediàtic de la societat espanyola. Tot i ser capaç de monopolitzar les audiències, el seu cas no és digne d’estudi ni molt menys, llevat dels ociosos psicòlegs especialitzats en degeneració neuronal, i els (escassos) analistes dels mitjans decents, com el company Monegal.
Aquest personatge és la bandera dels programes de telerealitat, un succedani del que en el seu moment van ser els programes del cor de tota la vida.
La telerealitat ha fet un pas més enllà del que s’havia vist fins ara: són molt més invasius en les vides del famosets de torn, manipulen l’audiència com els hi sembla més oportú, i agiten la societat amb unes estratègies de marketing pròpies de les grans multinacionals (el cas del defensor del menor i la filla de la Esteban és un exemple).
Molts es pregunten com ens hem vist abocats a un present televisiu tan descontextualitzat i desinformador com el d’avui dia. Per a mi, la resposta es clara: el neolliberalisme.
A priori, sembla una hipòtesi reduccionista, fàcil i simplona. Val a dir, que el neolliberalisme no és tan sols una teoria econòmica, sinó una ideologia per si mateixa, i la més imperant avui dia.
Darrera aquests programes de telerealitat s’hi amaguen els principis del neolliberalisme o capitalisme excloent.
Si partim de la base que la majoria d’aquests programes s’emeten des de les cadenes privades (com Telecinco o A3), no costa gens d’endevinar quins són els criteris de producció de les cadenes en qüestió: el gerencialisme.
El gerencialisme, per definició, és el fenomen que defineix les presses de decisions d’un ent basant-se en criteris mercantilistes. I, actualment, és fàcil entreveure el mercantilisme televisiu en totes les cadenes. Totes elles, sense excepció, ens venen “programes –producte” durant gran part de la franja horària. I Si el producte ven, el negoci ja està fet. És el cas de la Belen Esteban, un producte que es ven molt bé. I el seguiran venent mentre hi hagi negoci (una audiència expectant capaç d’engolir qualsevol trivialitat, i altres cadenes privades disposades a “llepar roda”).
La telerealitat és un producte envasat i amb data de caducitat, i no és l’únic. Heus aquí, els concursos de cant o ball (com OT o Fama), les telenovel·la d’adolescents i no tant adolescents (sin tetas no hay paraiso, Física o química), el programes d’humor descafeïnat (Buenafuente, el intermedio...) i d’altres succedanis. Està tant present el poder gerencial de les cadenes (sobretot privades), que, a mi, no em consta gens d’entendre que la televisió sigui el que és.
El neolliberalisme és una ideologia política basada en una teoria de mercat: el capitalisme en la seva versió més excloent. Com a tal, no li podem exigir que ens ofereixi un sistema de valors basat en la justícia social i la equitat. No funciona així la cosa. Les cadenes de televisió actuen seguint els principis de lliure mercat. La qüestió és obtenir guanys reduint costos, no enriquir les ànimes de les persones.
I els espectadors, que tant crítics ens creiem, resulta que som els principals consumidors dels “programes-producte“ que ens venen. I bé que ens els mengem!
L’audiència, com la societat, és una massa uniforme incapaç de mobilitzar-se (salvant excepcions) i que, en el fons, viu en un hiperindividualisme autocomplaent que no li permet veure més enllà.
I com, a més, estem enganxats a una vida materialista (probablement fruït de viure en una societat capitalista) no ens sembla un gran canvi consumir televisió, en el lloc de concebre-la com una mitjà per a la informació.
Vivim alienats per un sistema que critiquem, però del que no deixem de “mamar”. La vida tediosa que no tenim mes remei que tirar endavant cada matí, i que en un pla espiritual podríem afirmar que no hem triat, fa que acceptem l’entreteniment com una forma de vida (si més no, televisivament parlant). I que millor que la Belen Esteban de cocaïna fins les celles amenaçant al col·laborador de torn, mentre un presentador ximpanzé va afegint llenya al foc i el públic present va aplaudint les chulerias del tertuliants?
En el fons, Belen Estaban no s’equivocava quan afirmava que era “la veu del poble”. Se’ns dubte que ho és! Representa a tots aquells que, igual sense saber-ho, viuen com ella: en l’hiperindividualisme, el materialisme autocomplaent, i el consum.
Ella parla per tots aquests, que no són pocs, i que per a un servidor es podrien catalogar com a fills del capitalisme neolliberal.
La telerealitat, conseqüentment, no és el mal major. Tan sols un prisma de la realitat que ens ha tocat viure.

Salutacions!

2009-10-07T03:00:00.001-07:00

Aquest blog ha estat creat per a la reflexió i debat de diversos quefers relacionats amb el món dels mass media.
Aquest blog, s'emmarca dins d'una assignatura de la Facultat de Pedagogia, de la Universitat de Barcelona.
D'aquesta manera, un servidor, i tota la resta de les meves companyes, saturem un xic més la xarxa virtual amb la creació de blogs com aquest. La proliferació de blogs endogàmics ha començat!! I així, curs rere curs, i de forma inexorable, Internet esdevindrà un lloc més on abocar tot allò superflu i, en el fons, banal.

Comença la fagocitosi!